Més sobre el Miniestadi. Per què hem votat que no a aquesta requalificació

Elsa Blasco: “Amb la requalificació del Miniestadi qui hi guanya és el Barça”


La regidora d’ICV-EUiA vota en contra del projecte a la Comissió d’Urbanisme i acusa PSC, CiU i ERC de “col•laborar a fer més ric” el club blaugrana
La Comissió d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment el projecte de transformació dels terrenys del Miniestadi, que compta amb el vistiplau de PSC, CiU i ERC, i l'oposició del grup municipal d'ICV-EUiA. La regidora ecosocialista Elsa Blasco ha argumentat que "aquest projecte prima els interessos del Barça per sobre les necessitats de Les Corts", i ha assegurat que "no només ho dic jo, els mateixos propietaris del terreny asseguren que amb aquesta requalificació el club serà més ric".

"No ens estan regalant res", ha assegurat Blasco, advertint que en les compensacions de sòl pactades en el projecte "el Barça no fa res més que complir la llei". "A més", va afegir al·ludint unes declaracions de membres de la directiva del club, "ja han dit que no tenen cap pressa per fer la transformació, perquè la millora del barri els és ben igual i esperaran un moment en què el mercat immobiliari els sigui més favorable per fer negoci".

Blasco ha recordat que "nosaltres, com no ha fet cap altre grup, vam presentar una proposta detallada perquè mai hem estat en contra de transformar aquest espai, però la negociació no va reeixir". Segons ha explicat, "va ser del tot impossible reduir el volum de sostre edificable que exigia el Barça", cosa que, al seu entendre, prova que l'expectativa de benefici per al club se situa com a motor de la transformació.

La regidora d'ICV-EUiA ha denunciat també que en el projecte resultant "no hi ha mixtura d'usos" i la reserva de sòl d'equipaments que es queda a Les Corts "és insuficient per donar resposta als dèficits històrics del districte i a la demanda generada per la nova població". Blasco ha lamentat també que amb l'operació "la ciutat perdi 50.000 metres quadrats de sòl d'equipament esportiu, que hauran de ser compensats fora del terme municipal, a Montcada i Reixac.

D'altra banda, ha advertit que la reserva de sostre per a habitatge protegit no supera el límit legal del 40%, incomplint així la previsió del Pla Municipal de l'Habitatge, que estableix per a les zones de nova urbanització un compromís de tendir a un volum d'entre el 50 i el 60% de pisos de protecció.

RICARD GOMÀ: “EL PROJECTE DEL MINIESTADI SEGUEIX PRIMANT ELS INTERESSOS DEL BARÇA A LES NECESSITATS DE LES CORTS”

El president del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà, ha assegurat avui que “no hi ha hagut cap canvi substancial en el projecte de reordenació dels terrenys del Miniestadi que replantegi el nostre rebuig”, ja que “el document que demà sotmetrà a votació la Comissió d’Urbanisme continua primant els interessos el FC Barcelona a les necessitats socials de Les Corts”.

Ni el canvi d’ubicació dels terrenys on s’ha de produir la compensació de sòl d’equipament, ni tampoc el que finalment s’hi faci suposa cap nova exigència per al FC Barcelona, que manté intactes les seves expectatives de benefici en la transformació”, ha assegurat Gomà. Segons ha afegit, “és rotundament fals que les condicions que s’imposen al club siguin més exigents que les d’altres operacions similars, sinó tot el contrari”.

El president d’ICV-EUiA ha recordat que “la nostra formació defensa per a aquest espai una proposta amb menys sostre edificable i més permanència de sòl d’equipament en la zona de transformació, per donar resposta tant a les necessitats històriques del districte de Les Corts com a la nova demanda generada per la construcció d’un nou teixit urbà”.

“La resta del sòl d’equipament s’hauria de reposar substancialment, al nostre entendre, al terme municipal de Barcelona, ja que no ens podem permetre com a ciutat renunciar a una superfície de sòl d’equipament esportiu equivalent a cinc illes de l’Eixample”, ha advertit Gomà.

El president d’ICV-EUiA al Consistori ha defensat també la reserva de “com a mínim, la meitat del sostre edificable per a habitatge protegit”. “Amb aquesta qüestió no s’hi val a fer trampes, confonent el volum de sostre amb el nombre total de pisos”, ha alertat.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (i XII)

Es normal que un Tribunal Constitucional deliberi en aquestes condicions? No ha quedat mes que evidenciat, que tot plegat es una maniobra d’un partit polític en concret que lluita fins a les últimes conseqüències per a combatre un Estatut del qual abomina? No es tracta d’una situació d’excepcionalitat, ni d’emergència: les institucions democràtiques funcionen, els actors es troben en plena possessió de les seves facultats, el Congrés i el Senat estan perfectament capacitats per a realitzar la seva funció de renovació del tribunal, a manca de la voluntat política d’un sol partit. Per què, en aquest cas, no es respecten, com ha passat en els tràmits anterior, totes les “regles del joc”, i no només aquelles que interessen a aquest partit? S’estima mes aconseguir una sentència favorable, que arruïnar de forma greu el prestigi d’uns institució tan important? No te por de crear un precedent, i que futurs governs puguin manipular al Tribunal de la forma que els interessi llavors?

No es l’Estatut que mes m’hauria agradat tenir, crec que no es el millor estatut per a Catalunya, crec que en podríem de tenir un de millor, i també totalment constitucional (només cal bona voluntat, i voluntat política, es clar), però hem treballat molt, i molt honestament per a tenir aquest, que es el millor que Catalunya ha tingut mai. Es per això que dic, sincerament que, malgrat tot, me l’estimo.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (XI)

Però el “culebró” de l’Estatut encara no havia acabat. Les deliberacions es van anar allargant i allargant, entre rumors i especulacions, però res definitiu. I així, al Maig de 2008, un membre del sector “conservador”, Garcia-Calvo, va morir (per causes naturals), deixant el seu lloc vacant. Havia estat anomenat pel Congrés, però per a substituir-ho, calia una majoria de tres cinquenes parts del mateix, que tampoc va ser possible d’aconseguir per “bloqueig” del PP (igual que al Senat). El PP no estava disposat de cap de les maneres que la majoria del Congrés, ara d’esquerres (i nacionalista), anomenés un membre contrari a les seves tesis, i es va estimar deixar que el seu lloc romangués vacant. Quedaven, per deliberar, només deu jutges, quatre dels quals amb el seu mandat esgotat, la qual cosa no els inhabilita per a les deliberacions.A tot això, al Març del 2008 es van tornar a celebrar Eleccions Generals al Congrés i Senat, tal com estava determinat pels terminis. El PP havia viscut en un estat de perpètua campanya electoral durant els quatre anys precedents, i confiava en que tots els seus intents de desgastar Zapatero els permetessin de recuperar el poder llavors. Evidentment, d’haver-ho aconseguit, el futur del nou Estatut, i el seu desplegament, haurien quedat molt compromesos. Es podria interpretar la negativa del PP a renovar a membres del tribunal es devia a una estratègia de dilació, a l’espera de majories parlamentàries mes favorables. Però els resultats no van ser com ells esperaven (i de fet, no van ser del gust de gairebé ningú). El socialistes tornarien a repetir victòria, mantenint l’avantatge respecte al PP, i sense arribar a la majoria absoluta. Però, un cop mes, els resultats mes interessants, els mes plurals (fins a cinc partits amb representació parlamentària, cas únic a tota Espanya, de llarg) i mes significatius van tenir lloc a Catalunya. Aquí, el partit socialista va aconseguir una victòria històrica, amb 25 del 47 escons en disputa. El PP, tot i aconseguir un lleuger augment en percentatge de vot (menys d’un punt percentual), es va quedar en 8 escons, i va tenir l’”honor” d’haver assolit el percentatge mes baix de tota Espanya, i en la línia de les darreres dues dècades (amb la única excepció de l’any 2000). Els partits que defensaven l’Estatut aprovat al referèndum del 2006 van aconseguir 36 dels 47 escons. Els que van aprovar l’Estatut del 2005, 39. Fora del PP, cap dels partits que havien fet de l’oposició de l’Estatut l’eix central del seu discurs va tenir un resultat digne de consideració. Al Senat, el resultat va ser encara mes abassegador: 12 de 16 per la coalició PSC-ERC-ICV-EUiA, i els 4 restants per CiU. El mateix resultat que al 2004. El PP, igual que llavors, es va quedar amb un sol senador, el anomenat pel Parlament de Catalunya. Un cop mes, el poble de Catalunya havia parlat. També va dir alguna cosa mes: la participació, tot i que alta, va ser de gairebé cinc punt menor a la de feia quatre anys. Aquest repartiment d’escons, però, no va modificar substancialment la situació pel que es refereix a l’Estatut català, ni al Tribunal Constitucional. El PP va seguir manifestat la seva oberta animadversió envers el text, sense cap canvi, en un discurs orientat mes a la resta d’Espanya que no pas a Catalunya, on no els sembla importar la “rebuda” que pugui tenir. I la situació de “bloqueig” de cara a la renovació del Tribunal va persistir, amb la relativa novetat de que el PP va fer pública i explícita la seva intenció de no permetre el nomenament de nous jutges fins que no hi hagi sentència sobre l’Estatut.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (X)

Però això es només el començament. Existeix, en el funcionament del Tribunal Constitucional, un “mecanisme” pensat, en principi, per a garantir la màxima imparcialitat, equanimitat i neutralitat en les votacions. Es tracta de la “recusació”: quan es presenta un recurs, aquell que ho presenta pot exigir que algun membre del tribunal quedi exclòs de les deliberacions i naturalment de les votacions sobre la matèria perquè es consideri (i es demostri) que la seva opinió sobre la matèria a decidir podria estar ja preestablerta. La natura i el pes de les proves a aportar al respecte no estan massa clares (tenint en compte, com ja s’ha dit, que els magistrats tenen la seva ideologia i opinions, i no les amaguen), ja que fins el 2006, mai s’havia produït una sola recusació de cap membre del tribunal, malgrat que si s’havia demanat en diferents ocasions. De fet, ja a començaments del 2006, el PP havia demanat la recusació de Pablo Perez Tremps, un membre progressista del Tribunal (anomenat pel Govern 2 anys abans), quan va demanar la inconstitucionalitat del tràmit parlamentari de l’Estatut. El motiu adduït va ser la elaboració per la seva part (de forma remunerada), i en qualitat de Catedràtic de Dret, d’un informe sobre les relacions exteriors de la Generalitat de Catalunya, mesos abans de ser anomenat membre del Tribunal. Per llavors, ni tan sols s’havien iniciat els tràmits al Parlament de Catalunya per la elaboració de l’Estatut, per la qual cosa la relació entre aquest i el dit jutge s’escapa a tota compressió.

Doncs be, alguns mesos mes tard, i després d’una dura i intensa campanya destinada a atacar la seva figura (el mateix Secretari General del PP va afirmar obertament que “Seria inadmissible que Perez Tremps participés”), es va produir una nova recusació, pel mateix motius i amb idèntics arguments. Es van succeir molts i molt tensos debats al respecte en el si del Tribunal. I finalment, per un estret marge de sis contra cinc, a Perez Tremps se li va negar la possibilitat d’intervenir en l’anàlisi del recurs d’inconstitucionalitat que el PP va presentar el 31 de Juliol del 2006. Com va ser possible?
Va passar que, en el moment de produir-se la recusació, el tribunal comptava amb sis membres anomenats “progressistes” (o afins, en línies generals, a les tesis del partit que els va proposar pel càrrec, el PSOE), i sis de “conservadors” (el mateix, però respecte al PP). Es un proporció que explica moltes coses, però es igual digne de ser esmentat que no existeix, ara mateix, cap membre que es pugui qualificar de “neutral”, o “apolític”, la qual cosa evidentment no es bona en absolut pel conjunt de Tribunal i, tal com s’ha pogut comprovar, per la vida política espanyola en general. En una recusació, el jutge recusat no pot votar i es la resta, els altres 11, la que decideix sobre ell. A començaments del 2006, tres membres anomenats “conservadors”, van votar en contra de la recusació de Perez Tremps. Uns mesos mes tard, aquests tres van canviar el seu vot (cal recordar que la matèria a jutjar, i els motius de recusació seguin sent els mateixos), i van votar a favor. Degut el seu especial estatus, no son responsables davant de ningú, i ningú els pot demanar explicacions sobre el motiu del seu vot. La mateixa Presidenta del Tribunal, també “progressista”, va ser recusada (per motius encara mes “eteris”), però la recusació no va prosperar. El Govern de la Generalitat va intentar recusar un jutge “conservador”, però tampoc es va acceptar la recusació. Així que, en total, van quedar onze jutges per a jutjar, i amb majoria de “conservadors”, la qual cosa semblava, de moment, afavorir les tesis del PP: efectivament, després de tots els tràmits, aquella era la única votació que realment podien aspirar a guanyar.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (IX)

Sobre el paper, tot això es impecable. Fins fa poc, “curiosament”, fins el moment en que l’Estatut català va ser recorregut, ningú va emetre queixen o objeccions sobre el funcionament o els mecanismes de renovació del Tribunal (tot i que sí sobre l’actitud i tarannà de determinat dels seus membres). El Constitucional ha gaudit d’un gran prestigi, i ha hagut un consens gairebé general sobre ell. Però durant els tres últims anys, es pot dir que no s’ha parlat d’altra cosa que de les seves deficiències, mancances, i s’ha posat obertament en dubte la seva competència i la seva idoneïtat per fer la funció que hauria de fer. Que ha passat?

Hem de retrocedir una mica en el temps. Resulta que va ser a l’any 2004, al començament de la primera legislatura amb Zapatero al cap del Govern, quan es van renovar per darrer cop quatre membres del Tribunal Constitucional. Es tractava dels dos que anomenava el Govern, i els dos del Consell General del Poder Judicial. Els altres vuit, els havien anomenat, entre 1998 i 2001, les dues càmeres de Les Corts. Quan van ser anomenats, el PP gaudia de majoria (sobretot a partir de 2000, quan van ser anomenats cinc membres del Tribunal) a les dues càmeres. Necessitava de l’acord del PSOE per a assolir les 3/5 parts de les dues càmeres, però no va tenir problemes per a aconseguir aquest acord. I quin acord va ser aquest? Doncs en la línia en que s’havien anat succeint els acords parlamentaris amb anterioritat, ja que sempre s’havia renovat el Tribunal Constitucional sense excessius problemes. El PP va pactar una majoria de membres “afins” a les seves posicions (les opinions polítiques dels magistrats no s’amagaven mai, tot i que, per coherència i prudència, mai s’arribava a escollir a ningú que pogués ser considerat “sectari” o “extremista”), i una minoria propera a les posicions del PSOE. Així havia estat sempre, i així es va fer llavors. Doncs be, el mandat dels quatre membres escollits pel Senat devia finalitzar al Desembre del 2007. En aquella data es va ajornar aquesta renovació degut a la proximitat de les eleccions (Març de 2008). Però es que, un cop celebrades les eleccions, la renovació tampoc va ser possible. El PP va “bloquejar” la renovació, negant-se a pactar una llista de quatre membres per a substituir els quatre el mandat dels quals va finalitzar mesos enrere. Públicament, no es van donar motius (excepció feta d’uns quants subterfugis), però el motiu no podia ser mes clar: amb una majoria d’esquerres (i nacionalista) al Senat, al PP li hauria estat impossible aconseguir una llista de quatre amb la mateixa composició que els quatre “cessants”: tres conservadors i un progressista. En el millor dels casos, només podria aconseguir dos i dos. I això podria modificar la votació que s’havia de produir sobre la constitucionalitat de l’Estatut (i que encara s’ha de produir). Des de llavors, la situació de “bloqueig” persisteix, i quatre membres (entre ells, la mateixa Presidenta del Tribunal) ja porten en el seu càrrec dos anys mes dels que el permet la llei. Però aquest es un cas no previst per la llei, i donat que no poden ser renovats, segueixen gaudint de totes les seves atribucions. Mai, en la història democràtica contemporània espanyola, s’havia produït una situació semblant.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (VIII)

Però la història d’aquest “patidor” Estatut encara no s’havia acabat, ni de bon tros. Com es sabut, el 31 de Juliol de 2006, el PP va presentar un extens recurs d’inconstitucionalitat (contra 114 articles (d’un total de 224), i 11 disposicions (d’un total de 22), ni mes ni menys) contra l’Estatut. Abans, al mes de Març, el mateix Tribunal havia rebutjat un recurs del mateix partit no contra el text en si, sinó contra la seva tramitació a les Corts Generals. També va rebutjar la paralització de la seva aplicació. Mes tard, el Defensor del Poble, en un acte sense precedents, i per iniciativa pròpia (sense que ningú en concret li demanés) també va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, en aquest cas contra 112 articles i quatre disposicions (un recurs no idèntic, però si sospitosament similar al del PP). També van presentar recursos, d’abast molt menor, els governs autonòmics de les Illes Balears, d’Aragó, la Comunitat Valenciana, Múrcia i La Rioja. En la major part dels casos, el motiu de desacord es basa en la gestió dels recursos hídrics, que el nou Estatut “blinda”, del finançament (en el cas de La Rioja), i de la propietat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Ja portem mes de tres anys des de la presentació d’aquests recursos, i malgrat els rumors, les filtracions i els “globus sonda”, no s’ha pronunciat cap sentència sobre cap dels recursos. S’han dit moltes coses, en un sentit i en un altre, sobre aquest organisme, el Tribunal Constitucional, però de ben segur que la majoria dels ciutadans desconeixen gairebé tot del mateix, fora del fet de que li correspon (entre altres coses) determinar si qualsevol llei, decret o sentència d’un altre tribunal es compatible o no amb la Constitució Espanyola (o que existeix una interpretació que pot arribar a fer-la compatible, o be, si una determinada forma de la seva aplicació la faria inconstitucional), i que les seves decisions son d’obligat compliment i no poden ser recorreguts davant de cap altra instància, excepció feta, quan es tracta de drets individuals (no seria el cas de l’Estatut català), davant del Tribunal Europeus de Drets Humans. Conèixer-ho una mica, i conèixer concretament el seu estat actual, podria ajudar a explicar algunes coses.

Composen el tribunal 12 membres, tots ells juristes “de reconeguda competència” amb un mínim de quinze anys d’exercici professional. No poden ser càrrecs electes, ni tenir funcions executives de cap partit o cap sindicat (no s’exclou la militància “de base”), ni, un cop anomenats, exercir cap altra professió com no fos la docència o la investigació jurídica, o la creació literària, artística o científica. Un cop anomenat membre del Tribunal Constitucional, ningú no podrà deixar de ser-ho per cap motiu, tret de que finalitzi el seu mandat, dimiteixi, o mori. Tot això s’estableix per a garantir la seva màxima “neutralitat” i “imparcialitat”, cosa que, malgrat tot, no s’aconsegueix.
Els membres son anomenats per nou anys, però cada tres, quatre d’ells, han de ser renovats. Com s’anomenen? Quatre dels dotze son anomenats per una majoria de tres cinquenes parts del Congrés dels Diputats. Altres quatre, per la mateixa majoria del Senat, però entre els candidats proposats per les Comunitats Autònomes. Dos membres mes, son anomenats, “a dit”, pel mateix Govern. I els dos que resten, per una majoris de tres cinquenes parts pels Consell General del Poder Judicial, es a dir, la “cúpula” dels jutges. No tots els seus membres tenen el mateix “rang”. Hi ha un President (o Presidenta), que es escollit entre els dotze membres en votació secreta. Aquest càrrec, a mes del seu prestigi institucional i dins de la carrera judicial, te una importància molt gran en les votacions, ja que està previst que, en cas d’empat, cosa possible degut a que el nombre de membres es parell, el President el pugui desfer amb el seu Vot de Qualitat.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (VII)

Malgrat les “retallades” i les “rebaixes” de tota mena que es va introduir respecte al text original, el PP (recolzat àmpliament pels mitjans afins) va seguir manifestant no solament la seva oposició total al nou text, al qual sempre es va referir de forma global, sense entrar en qüestions de detall, i sense entrar a valorar les modificacions introduïdes durant el seu tràmit al Congrés. A mes del gran rebombori mediàtic (va ser el tema “estrella” d’aquell any), va posar en marxa un seguit de noves iniciatives, algunes de les quals, sorprenents. La mes notable va consistir en una recollida de signatures (que va durar quatre mesos), a tota Espanya (però que a Catalunya es va fer amb extrema discreció), per a promoure un referèndum en el qual es preguntés a la ciutadania si considerava que Espanya era una única nació. No s’esmentava ni l’Estatut català, ni a Catalunya. Com es sabut, existeixen nombroses fórmules legals i procediment perfectament explicitats per a que una recollida de signatures es consideri vàlida i pugui ser presa en consideració per Les Corts espanyoles. En el cas present, de bon començament va quedar ben clar que l’objectiu de la dita recollida de signatures només tenia un objectiu propagandístic i mediàtic, ja que ningú es va prendre la molèstia es seguir cap dels procediments establerts (es podia “signar” tants cops com es volgués a determinades webs, per exemple; tampoc no hi van haver feudataris). El PP va assegurar que havia aconseguit mes de quatre milions de signatures (però nomes unes 40.000 a Catalunya, xifra sobre la qual no es van fer masses comentaris), però, com era previsible, no van ser acceptades com a vàlides per la seva tramitació. Per a ajudar a crear confusió, simultàniament al lliurament d’aquestes signatures, el PP, a través dels seus diputats al Congrés dels Diputats, va presentar una proposta de llei per a que es celebrés un referèndum a tota Espanya sobre l’Estatut català, que va ser rebutjada per tota la resta de grups.

Però encara quedava un tràmit mes per l’aprovació de l’Estatut, i no era menor, i de no poca càrrega simbòlica. Sempre seguint el procediment establert a l’Estatut de 1979, calia celebrar un referèndum a les quatre províncies, per a que el poble català ratifiqués aquest Estatut “retallat” a les Corts de Madrid. A la campanya prèvia, tres dels partits amb representació al Parlament (PSC, CiU i ICV-EUiA) van demanar el vot a favor, i dos (ERC i PP) en contra, tot i que per motius, lògicament, totalment oposats. Però el mes sorprenent de la campanya (força ensopida i sense gens de “nervi”, amb clars símptomes d’”esgotament” després del llarg i aparentment inacabable tràmit i sobretot per les “retallades”) no va ser el debat polític que hi va haver, sinó una decisió sorprenent i sense precedents en la història espanyola contemporània de la Junta Electoral Central (cal recordar que aquest referèndum, com tots els que tenen caràcter legal a Espanya, va ser convocat per Govern central), que va prohibir a la Generalitat fer campanya a favor de la participació. Es un fet que avui ha quedat en l’oblit, “sepultat” per altres esdeveniments, però que cal tenir sempre en compte. Aquesta decisió va ser ratificada pel Tribunal Suprem, al qual va recórrer el Govern de la Generalitat.

La votació va tenir lloc el 18 de Juny de 2006, i la dada mes notable, per negativa, va ser la de la participació (amb la qual cosa podria tenir alguna cosa a veure la esmentada decisió de la Junta Electoral Central), que va quedar per sota del 49%. El “si” va guanyar amb un 73,2% dels vots, i el “no” va aconseguir un 20,5%. Des del punt de vista legal, l’Estatut va quedar ratificat. Naturalment, sobre aquests resultats es van vessar autèntics rius de tinta, sobretot fent èmfasi en la participació, no tant en la proporció dels vots emesos. El que es un fet indiscutible es que, qui volia realment votar “no”, ho va poder fer lliurement (encara que sense poder especificar el motiu; en el meu cas, jo vaig votar “si”, però m’hauria estimat poder votar alguna cosa com “si, però m’agradava mes el del 2005”; aquest es un tret característic de tot referèndum, i es per això que la majoria de les democràcies europees no ho consideren un procediment al 100% democràtic), i no es pot assimilar aquest vot a l’abstenció, encara mes tenint en compte que cap partit ni organització va promoure aquesta opció, ni el boicot. Tampoc s’havien establert unes xifres mínimes de participació per a que el referèndum fos vàlid o vinculant (segons la Constitució espanyola de 1978, cap referèndum ho es). Senzillament, l’Estatut de 2006 havia quedat ratificat en referèndum. Totes les passes previstes havien estat donades, i el 9 d’Agost d’aquell any va entrar en vigor.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (VI)

Aquests factors expliquen molt fàcilment la radical “rebaixa” i “retallada” que va patir l’Estatut a la Comissió Constitucional del Congrés. De la resta dels partits, es pot dir que només Izquierda Unida va donar suport incondicional (amb algun matis) al text original. Els altres partits nacionalistes van ser mes tebis, tot i que sense oposar-s’hi en general. Però va quedar ben clar de bon començament que calia arribar a alguna mena d’enteniment amb el partit socialista, l’únic que tenia els vots necessaris per a que s’aprovés alguna cosa “acceptable”, alguna cosa que signifiqués un avenç substancial respecte a la situació anterior. Aquestes eren les regles del joc, i es van seguir. Com es sabut, la política es “l’art d’allò que es possible”.
De tots es sabut, ja que així consta a les hemeroteques, que l’acord (o la “rebaixa”, segons es vulgui dir) definitiu va ser signat, al Gener de 2006, pels grups socialista i de CiU, i personificat, i “fotografiat”, en les persones de Zapatero i Artur Mas. L’acord deixava l’Estatut sense alguna de les seves “arestes” mes prominents, com ara el terme “nació” del seu primer article, per a deixar-ho només al preàmbul (la qual cosa tenia conseqüències jurídiques i polítiques molt importants), però “salvava” la majoria de les novetats i avenços introduïts, incloent l’esment als drets històrics, els articles de drets i deures, les noves competències, polítiques socials i mediambientals, la majoria del nou finançament, les infraestructures (amb la notable “rebaixa” de la cessió de la gestió dels aeroports, que desapareixia), la equiparació del català al castellà, i la majoria del caràcter bilateral de la relació Generalitat – Govern Central. Per la qual cosa va ser considerat com a “acceptable” per la majoria de les forces catalanes (el president del PP català, Josep Piqué, va arribar a manifestar que quedava a prop de les seves posicions, però de seguida va acabar sent desautoritzat per la cúpula del seu partit, que va imposar el seu rebuig frontal; Piqué va acabar dimitint l’any següent), tot i sense despertar especial entusiasme a cap (a ICV tampoc, evidentment). Després d’alguna altra modificació menor, i en mig d’un consens bastant general de que, si be aquell no era l’Estatut que els catalans (a través dels seus representats polítics) haurien volgut, era el millor que Catalunya havia tingut mai, va ser aprovat per tots els partits representats a Les Corts espanyoles, menys el PP, ERC i Eusko Alkartasuna, que van votar en contra, i Chunta Aragonesista i Nafarroa Bai, que es van abstenir. Els principals motius de desacord d’ERC (certament no menors) eren la desaparició del terme “nació” de l’Article 1, de la “rebaixa” del finançament, i de la no cessió de la gestió dels aeroports (la qual es va pactar que es produiria, però fora del text estatutari).
S’ha de dir, però, que aquesta última negociació Mas – Zapatero, del Gener del 2006, tot i formar part de les “regles de joc” i procediments habituals i legals en una democràcia, amb nombrosos antecedents a Espanya, Catalunya, Europa i la resta del mon, no va tenir el caràcter “transparent” i “obert” que si van tenir les transaccions prèvies. En primer lloc, perquè només van participar dues forces, majoritàries, certament, però que sumades, només representaven entre un 60 i un 62% dels vots emesos a Catalunya a les eleccions de 2003 i 2004. Resulta també, si mes no, estrany, que a aquestes negociacions no estigués present el mateix President de la Generalitat, i cap de llista del partit mes votat, Maragall. El seu important grau de discrepància i fins i tot enfrontament (també ideològic) amb Zapatero podria aportar alguna explicació, però mai va sortir a la llum pública de forma oficial. També es deixar anar un rumor, tampoc aclarit, de que hi havia una certa “agenda oculta” a aquell pacte: Zapatero cedia una mica mes del que estava disposat, a canvi de forçar la dimissió de Maragall (cosa que si es va produir), i posar tot el que hi havia de la seva banda per a que Mas passés a ocupar la presidència de la Generalitat després de les properes eleccions. La “foto” del pacte entre Mas i Zapatero, que proporcionava una certa imatge d’”home d’estat” i “representant de Catalunya” a Mas, menystenint i negant representativitat, personalitat i veu pròpia als socialistes catalans, una “vella pràctica” del PSOE en les seves relacions amb CiU (des de temps de Felipe Gonzàlez), podria haver estat un punt de partida d’aquesta “agenda oculta”. Sense arribar a confirmar-ho mai obertament, però sí mitjançant nombroses insinuacions, Mas va anar ratificant aquesta impressió. Zapatero no va deixar anar ni una sola paraula al respecte. Però si de debò els terminis de l’acord haguessin estat aquests, tots dos es mereixen una forta censura. Els resultats electorals del Novembre de 2006, però, van frustrar aquests suposats plans. Tot això, insisteixo, son especulacions i hipòtesis. Però van deixar un cert “regust” desagradable, perquè s’havia tornat, un cop mes, a la imatge dels “polítics mercaders”, que venien els seu “ànima”, i els seus vots, a canvi de contrapartides mes o menys egoistes. L’encant, i l’”encanteri” que deixava anar el nou Estatut a Catalunya fins llavors, es va trencar de forma irreparable.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (V)

Amb tot això, possiblement, ja es comptava. Durant la major part d’aquella legislatura, i donades les circumstàncies en les quals va tenir lloc la victòria socialista al Març de 2004, el PP va invertir la majoria dels seus esforços en atacar frontalment el govern, fent servir qualsevol iniciativa legislativa o esdeveniment polític, insistint en la seva manca de legitimitat per a governar o prendre qualsevol tipus de mesura en cap matèria. Amb el que possiblement no es comptava va ser amb el “element” que feia dècades que no “treia el cap” en la vida política espanyola: la cúpula militar. Efectivament, el 6 de Gener de 2006, el comandat en Cap de les Forces de Terra, el Tinent General José Mena Aguado, i durant la celebració de la Pasqua Militar, a Sevilla, davant de tota la cúpula militar, el Rei i del Ministre de Defensa José Bono, va pronunciar un discurs en el que insinuava, fent una interpretació totalment esbiaixada i evidentment inconstitucional de l’Article 8 de la Constitució, que les Forces Armades podrien actuar si s’aprovava l’Estatut en la seva forma actual. Va ser cessat i arrestat de forma fulminant, però de seguida es van esbrinar altres coses sobre el tinent general, com ara que, ja al mes d’Octubre de 2005, a una reunió secreta (?) amb altres membres de la cúpula militar, va expressar el seu rebuig total al Estatut aprovat el 30 de Setembre, ni tan sols amb esmenes, i que tant ell mateix, com part de la cúpula militar, estaven disposats a pressionar a Rei a que actués. Dos anys mes tard, el mateix tinent general va publicar un llibre en el que es ratificava obertament a les seves opinions, i es mostrava favorable a la intervenció activa de les Forces Armades en la vida política espanyola, com a “salvaguarda” de l’ordre constitucional que, segons ell, estava en perill en mans dels “polítics” i de la justícia. El PP, de forma tèbia, però, ja aprofitar l’avinentesa, i sense justificar-ho plenament, va justificar el seu discurs.
La pressió, per una banda i per una altra, va sortir efecte, com ja havia passat en altres ocasions. El partit socialista la va acusar, especialment les reiterades acusacions de fer costat als “independentistes”, i les filípiques sobre el “trencament d’Espanya”. El partit del govern no s’havia fat cap il·lusió respecte a la posició del PP, sense dubte, i no tenien esperances sobre la possibilitat d’incorporar-los al consens (la proposta de PP al començament de la negociació va ser, senzillament, eliminar (no pas “modificar”: senzillament, “esborrar”) dues terceres part de l’articulat del text), però no li va fer cap gràcia que es posés en dubte la seva “espanyolitat” i “patriotisme”, terrenys sobre els que el PP va plantejar la seva tasca d’oposició a l’Estatut. I que va contribuir força a desgastar la gran popularitat de la qual fins llavors havia gaudit el govern de Zapatero. Possiblement, el “pronunciament” (en principi, només verbal) militar, també va fer entrar la por al cos a mes d’un. I en comptes de fer pinya, fer un esforç pedagògic, respectar la paraula donada, i solidaritzar-se amb els seus companys catalans i especialment amb Maragall, van decidir que aquest, i l’Estatut que havia fet aprovar, eren “peons a sacrificar”, i que havien coses mes importants a preservar, com ara el Govern d’Espanya. El termini “Espanya plural” va desaparèixer definitivament del vocabulari polític.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (IV)

Com ja es sabut, el Cap de Govern, i molt menys el seu partit (fora de Catalunya), no van respectar la seva prometença del Novembre de 2003, i el projecte d’Estatut que va arribar a les Corts Espanyoles a la tardor de 2005 va ser rebut amb una forta hostilitat. La paraules del Cap de Govern van ser reveladores: “No es l’Estatut que jo esperava”. Aquesta frase revela, o be una gran ingenuïtat, o una gran frivolitat en el moment d’haver fet la seva famosa prometença, o be un profund desconeixement de la realitat política catalana, possiblement influït per la falsa imatge o percepció que s’havia tingut fins llavors, des de l’altra banda de l’Ebre, de que Catalunya, políticament, i durant dues dècades i mitja, havia estat una “balsa d’oli”. O be, que ni tan sols coneixia prou be el tarannà i les posicions ideològiques de la federació socialista catalana, ni el què implicava que Maragall fos el seu cap de llista i president del mateix. Possiblement, una combinació de les quatre coses, la qual cosa es greu, i les conseqüències de la qual les ha hagut de patir sobretot Catalunya.
Però, amb hostilitat o sense, amb bona voluntat o sense ella, els tràmits per l’aprovació del nou Estatut tenien que prosseguir, sempre seguint rigorosa i escrupolosament els procediments establerts. Mai, en la moderna història política espanyola, un Estatut d’Autonomia havia estat el centre d’una “batalla” (i baralla) política de tanta intensitat, i amb una càrrega ideològica tan forta, totalment desconeguda a les Corts Espanyoles des de feia mes de dues dècades. També es cert, s’ha de dir, que per primer cop, arribava per a ser aprovat un Estat d’Autonomia amb l’oposició frontal (a pràcticament tots els seus punts) del primer partit de l’oposició. No era estrany, tenint en compte que va ser l’únic partit que va votar en contra al Parlament de Catalunya. No era estrany, tenint en compte la seva frontal oposició a la inclusió del terme “nació” a qualsevol punt de l’Estatut, qüestió de la qual van fer bandera de forma permanent. No era estany, tenint en compte les afirmacions de José Maria Aznar (7 d’Octubre de 2005), anunciant la “desintegració i balcanització d’Espanya” gràcies a l’Estatut, paraula ratificades per la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. No era estrany, tenint en compte que, segons paraules del seu president, els governs autonòmics devien dedicar-se a “Construir carreteres, i poca cosa mes” (roda de premsa a Barcelona, 27 de Desembre de 2005). No era estrany, tenint en compte que aquesta mateixa persona anunciés que “avui dia, a Catalunya, s’està fent amb el castellà el mateix que en temps de Franco amb el català” (14 de Febrer de 2006), afirmació que després va desmentir, o negar que l’hagués pronunciada mai (però de la qual ha quedat constància a hemeroteques i registres televisius). No era estrany, ja que força abans de que l’Estatut català arribés a les Corts, havien proclamat la seva “doctrina” al respecte de qualsevol reforma de qualsevol estatut d’autonomia: era necessari el seu acord, es a dir, que s’atorgava el dret de “veto”, mes enllà de que numèricament no pogués aturar la seva tramitació. Tenien mitjans per a fer sentir la seva veu, mes enllà de la tribuna parlamentària, i els van fer servir a fons.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (III)

El que es qüestionable, i opinable, es la valoració i la interpretació que es va fer, i es segueix fent, d’aquella històrica votació, i d’aquella àmplia majoria. Es va dir que alguns diputats van votar a contracor, obligats per la disciplina de grup, o confiant en que tràmits posteriors modificarien el text aprovat. Algunes fonts (o mitjans) arriben a l’extrem d’afirmar de que aquest vot “equívoc” en realitat es podia considerar majoritari a un dels grups parlamentaris mes nombrosos. Si això fos així, agrairia que es presentin proves o testimonis d’allò que s’afirma, mes enllà d’opinions, conviccions personals, o de línies editorials. Com a opinions, son vàlides. Com a arguments per a restar legitimitat i grau de consens a la votació de l’Estatut del 30 de Setembre, tenen un pes nul.

També cauen dins del terreny de les opinions, valoracions i interpretacions la difosa “galàxia” d’estudis, anàlisis, enquestes i estadístiques que intenten demostrar que el ciutadans de Catalunya, en realitat, no volien un nou Estatut, o que no volien aquell que es va aprovar el 30 de Setembre de 2005, i que aquesta aspiració ocupava un lloc molt secundari respecte a altres prioritats. Un cop mes, insistiré en que un país no ho governen les enquestes, tesis, anàlisis ni valoracions, sinó les majories parlamentàries. La única expressió del “desig” i la “voluntat” populars, en el cas de Catalunya, i en àmbits que afecten al autogovern de Catalunya, es el Parlament de Catalunya, escollit lliure i democràticament per tots els seus ciutadans. I certament, si un es pren la molèstia de llegir els programes electorals amb els quals es van presentar a les eleccions del 2003, veurà que, amb una sola excepció, tots els partits propugnaven la reforma de l’Estatut d’Autonomia, fent èmfasi, lògicament, en aspectes diferents. Aquells aspectes son els que van defensar durant les negociacions, complit el mandat rebut dels seus electors respectius. Així es com es fan les lleis que requereixen d’un ampli consens, i no soc capaç de trobar cap defecte formal en aquesta forma de fer les coses. I respecte a la objecció de que aquell era un Estatut “excessiu”, que anava mes enllà dels límits establerts al autogovern de Catalunya, que era una “autèntica reforma constitucional”, que no era realment fruit d’un ampli consens a Catalunya, em remeto a les dades i al mon dels fets reals: al Novembre de 2006 van tornar a haver eleccions al Parlament de Catalunya, i el resultat de les mateixes va donar pràcticament el mateix nombre de diputats a favor de l’Estatut aprovat l’any anterior. Per a dir-ho clarament en xifres, si la votació hagués tingut després d’aquelles noves eleccions, el resultat a favor de l’Estatut hauria estat de 118 sobre 135. Si els electors de 2006 s’haguessin sentit ensarronats o que s’hagués “segrestat la seva voluntat” pels representats que havien votat al 2003 pel que respecta a l’Estatut, segurament haurien modificat el sentit del seu vot. De fet, hi van haver partits, algun de nova aparició, que van basar la seva campanya electoral en precisament aquesta qüestió. El seus resultats electorals no van ser rellevants, com ja s’ha dit poc mes amunt. El poble de Catalunya havia expressat, un cop mes, la seva lliure voluntat, i ho va fer pels canals designats. La democràcia, entre altres coses, consisteix en això.
També s’ha dit, confonent desig o opinió amb la realitat, que el text aprovat aquell 30 de Setembre en realitat era un “Estatut de màxims”, un punt de partida que podria ser “rebaixat” en les dures negociacions que havien de venir. Degut a això, el van votar molts que en realitat no hi creien, però que consideraven que seria una estratègia negociadora equivocada tenir un punt de partida ja “rebaixat”. No deixa de ser una opinió sense proves directes. No obstant, no cal oblidar un altre fet material: la prometença que va fer l’actual Cap de Govern (quan encara no ho era), en plena campanya electoral catalana, al Novembre de 2003, de que aprovaria sense modificacions el text que s’aprovés al Parlament de Catalunya. Mai ningú havia fet una prometença semblant, però el fet cert es que alguna cosa en comú va tenir amb el fet de que l’habitual majoria que acostumava a tenir el seu partit a Catalunya a les eleccions generals es va convertir, pocs mesos després, a les eleccions de Març de 2004, en abassegadora. I els partits que posteriorment votarien a favor de l’Estatut al Parlament de Catalunya van aconseguir, a aquelles eleccions, 41 dels 47 escons que s’escollien a Catalunya pel Congrés dels Diputats.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (II)

Un cop fet aquest preàmbul un tant pedant i potser excessivament obvi, i deixant les coses clares (si algú no es troba d’acord amb alguna de les idees que he expressat a algun dels tres paràgrafs anteriors, es millor que no segueixi llegint), començo amb el que realment volia dir.
El 30 de Setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb 120 vots contra 15 (88,8% dels vots), la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de 1979. El procediment per la reforma estava molt clarament especificat en el mateix Estatut de 1979, i en ell s’especificaven els tràmits necessaris, i sobretot, les majories que eren requerides. Aquestes majories van ser àmpliament ultrapassades. Potser hauria estat possible, però jo no sabria dir de quina forma (ho proposo com a important desafiament intel·lectual), aconseguir un consens mes gran sobre la reforma. En qualsevol cas, es tractava d’un consens amplíssim, i fruit d’una negociació llarguíssima, dura, tensa i complexa, però on va participar tothom, amb plena llibertat, i amb llum i taquígrafs. No només tots els partits polítics representats al Parlament, sinó altres organitzacions, associacions i representats de l’anomenada “societat civil” i tots els grups socials: sindicats, organitzacions empresarials, agràries, les Universitats, organitzacions de gent gran, col·lectius d’immigrants, entitats de dones, entitats ecologistes, cases regionals i tants d’altres. Una cosa mai vista. Durant molts mesos, va tenir un intensíssim debat, es pot dir que a “tomba oberta”, on es va parlar de principis, d’ideologia, de concepcions de Catalunya, d’Espanya, del mon, del model de societat. Era “Política” en majúscules, de qüestions de la màxima transcendència i profunditat, de grans temes en definitiva. Amb passió, empenta, generositat i sobretot, molta il·lusió. Ni mes ni menys, es tractava de definir i de crear un manca de convivència entre els catalans, i de les relacions entre Catalunya i Espanya com a mínim, per la propera generació. Feia dècades que no es feia res semblant a Catalunya, si es que algun cop s’havia fet. Però hi ha una cosa mes important encara: que aquest Estatut era el fruit de la voluntat del poble de Catalunya, representat pels 135 parlamentaris escollits democràticament al 2003 i que, legal i legítimament, l’estaven representant en aquell moment davant del mon i de la llei, perquè, segons el marc legal per llavors existent, estaven plenament facultats per a fer-ho. Això es un fet inqüestionable.
Un dels punts “estrella” d’aquell text, potser el mes emblemàtic, era la definició de Catalunya com a “nació”, i a un lloc ben prominent, a l’Article 1. Curiosament, sobre aquest punt en concret gairebé no hi va haver discrepàncies entre els partits que finalment van votar a favor. Aquest fet, també inqüestionable, es clau per a entendre la llarga “trajectòria vital” que va patir aquell text des de aquell moment. Però, tot i la seva importància i el seu caràcter de pedra angular, no era la única de les fites històriques que contenia el nou text. Cal destacar, per exemple, que l’Article 3 establia un nou model de relació amb la resta de l’estat, un model de bilateralitat, que alguns fan qualificar de “federal”, i d’altres, de “confederal”, però que en qualsevol cas, era completament innovador i que implicava, d’assumir-se, un avenç substancial en l’autogovern. L’Article 5, deia, entre altres coses, que l’autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català. També hi havia articles que establien l’absoluta equiparació jurídica entre castellà i català que implicava, com no podia ser d’altra forma, l’obligació de conèixer les dues llengües per a tots els habitants de Catalunya. Hi havia un nou i amplíssim catàleg de competències que passaria a tenir en endavant el Govern de la Generalitat, traspassades de l’Estat central. També s’havien inclòs, per l’especial insistència d’ICV-EUiA (davant les serioses reticències dels grups majoritaris), una sèrie de drets i deures que garantien polítiques socials molt ambiciones i complertes (dret a una educació de qualitat, dret a les prestacions sanitàries gratuïtes, a prestacions socials per a alleugerir les càrregues familiars), incloent una distribució de la renda personal i territorial, polítiques no estaven fins ara garantides per llei, ni a Catalunya, ni a la resta d’Espanya. El mateix s’ha de dir dels articles que obligaven a tots els governs a vetllar per la protecció del medi ambient. Per a garantir tot això, s’establia un amplíssim marc competencial, que incloïa la gestió de les infraestructures públiques, incloent ferrocarrils i aeroports. I com a “colofó”, un generós finançament que, sense deixar de banda, ni de bon tros, el principi de solidaritat amb la resta de l’Estat, “blindava” una sèrie d’ingressos i feia impossible que cap canvi de govern a Espanya el pogués modificar sense un acord amb el Govern de la Generalitat. També ha de constar com a fet molt important, i avui dia ja gairebé oblidat, que aquest text, abans de rebre la seva forma definitiva (la votada aquell 30 de Setembre de 2005), va ser sotmès a examen per part d’un òrgan creat per a “copsar” la legalitat i la constitucional de les lleis, el Consell Consultiu, que hi va donar el seu vist-i-plau.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (I)

No concebo cap reforma legislativa o institucional al marge dels procediments expressament especificats per a tal fi: institucions, cambres de representació popular i càrrecs electes per les mateixes, o be directament per mandat popular. I només considero legítims aquells càrrecs o assemblees escollides per sufragi universal i per temps limitat, en processos estrictament reglamentats i on es garanteixi plenament la pluralitat, la participació i la llibertat d’elecció i elegibilitat de tothom, sense la menor restricció, i lliures de qualsevol forma de coacció, pressió o violència. També crec que per garantir la qualitat democràtica de les eleccions es imprescindible, entre altres coses, la existència de mitjans de comunicació independents, lliures i plurals, amb una tolerància zero a qualsevol tipus de limitació de la llibertat d’expressió i informació.

També soc de la convicció de que el tipus de democràcia que governa la nostra vida pública es la democràcia parlamentària representativa, on el poble, que constitueix el cos electoral, delega voluntàriament la seva sobirania en el representats que ha escollit democràtica i lliurement. Tot i que delegats, aquests representats passen a tenir plena potestat legislativa, tota la iniciativa política, i tots el poders que la llei els reconeix, fins el moment en que el seu mandat finalitzi. Només son responsables davant el poble que els ha escollit, i es aquest poble l’únic que te la potestat de renovar-li la seva confiança, o revocar-la. I sempre a través d’un procés electoral democràtic idèntic que aquell que els ha escollit pel seu càrrec.

Donat que democràcia significa “govern del poble”, i que tot govern ha d’estar impulsat per una “voluntat” o al menys un criteri d’acció o línia política, s’ha d’entendre que, en el cas d’una democràcia parlamentària, son els parlamentaris, i les institucions i càrrecs escollits per ells, i ningú mes, com representats legals i legítims del poble, els encarregats d’expressar aquesta “voluntat” o “línia política”, la qual pren la forma de lleis, reglaments, òrgans i institucions. Tenen tota la legitimitat del mon per a fer-ho, així està reconegut per les lleis, i així es fa en tots els països del mon que constitucionalment es reconeixen com a democràcies parlamentàries.

Feliç any 2010

© Unesco

2010, Any internacional d'apropament de les cultures