Només falta ara que allarguin el túnels de Vallvidrera fins al carrer Numància perquè ens entrin més cotxes, més ràpid, amb més fums. No és aquesta la ciutat que volem.
(Font del gràfic: El Punt, 20/12/2011)
dimarts, 20 de desembre del 2011
PUJADA DEL PREUS DEL TRANSPORT PÚBLIC O EL CINISME DE CiU
No us perdeu el vídeo enllaçat al títol d'aquesta entrada. Trias i Recoder criticant la pujada de tarifes del transport públic el 2009. I ara al 2012: +12% la T10, +38% el bitllet senzill; TMes i 30/50 que no compensen aquesta pujada brutal. És cinisme? Incoherència? Memòria volàtil? La-culpa-de-tot-la-té-el-tripartit? O un model de mobilitat i de ciutat basat en la promoció del transport privat, la bonificació del cotxe i l'ocupació privada de l'espai públic?
Només falta ara que allarguin el túnels de Vallvidrera fins al carrer Numància perquè ens entrin més cotxes, més ràpid, amb més fums. No és aquesta la ciutat que volem.
(Font del gràfic: El Punt, 20/12/2011)
Només falta ara que allarguin el túnels de Vallvidrera fins al carrer Numància perquè ens entrin més cotxes, més ràpid, amb més fums. No és aquesta la ciutat que volem.
(Font del gràfic: El Punt, 20/12/2011)
divendres, 16 de desembre del 2011
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (XI)
Però no tot es tan senzill. He parlat d’elecció directa del President de la Generalitat, però no he definit encara com encaixaria en aquest esquema l’elecció del Parlament de Catalunya. A França, la única república presidencialista d’Europa, des de 2002 la durada del mandat presidencial es la mateixa que la de la cambra legislativa perquè va quedar demostrat que la “cohabitació” entre un president i una cambra de signe polític diferent no era positiva pel bon funcionament de la vida política. Des de aquell any, les eleccions legislatives es realitzen a continuació de les presidencials, i fins ara, el seu resultat ha estat sempre del mateix signe, tot i que a França no hi ha bipartidisme, i la majoria parlamentària resultant podria resultar “complexa” de gestionar per part de segons qui. A Catalunya no te per què ser diferent, sempre i qual el sistema electoral usat per a les eleccions al Parlament sigui idèntic o molt similar al usat per a escollir el President. Les eleccions al Parlament, presentades en aquestes condicions, serien apassionants i molt aclaridores, perquè les diferents candidatures es veuran obligats a parlar clar (i català) sobre els motius que han tingut per a recolzar a un o altre candidat en les recents eleccions presidencials, i quina postura pensen adoptar per a forçar-li a complir el programa amb el qual ha estat escollit, o per a condicionar-lo des de la seva tasca d’oposició. Seria una campanya molt diferent de les que estem acostumats a veure. I molt engrescadora per a la ciutadania.
Eugeni Barco.
Eugeni Barco.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (X)
S’ha arribat a proposar un sistema similar a l’alemany per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Però es va fer, un cop mes, “escombrant cap a casa” (cap a casa de CiU, s’entén): es va proposar que cada comarca estigués representada per un parlamentari, independentment de la seva població, i que la resta dels diputats s’escollissin o be d’una llista única a nivell nacional, o be fent servir les províncies com a circumscripcions. Amb els resultats de les eleccions del 2010, CiU, si es fes servir aquests sistema electoral, hauria aconseguit els 41 diputats que representarien les comarques.
Si s’arribessin a implantar les vegueries, en substitució de les províncies, això només tindria efectes a nivell de normativa electoral si les vegueries passessin a ser les noves circumscripcions. Però no ens hauríem mogut d’on estem ara si es seguís donant a les vegueries un pes, en quan a nombre d’escons, diferent del que els correspondria per població, com passa ara amb les províncies. De fet, vistos els “dissenys” previstos per les fronteres de les vegueries, no s’esperen grans innovacions, ja que les vegueries, en essència, nomes son subdivisions de les actuals províncies, i es d’esperar que el nombre d’escons assignats a cada vegueria sigui una porció dels que actualment li corresponen a cada província, i amb la tendència de que la vegueria de Barcelona (la que inclou el seu àrea metropolitana) passi a tenir encara menys pes electoral que el que te ara.
Com a conclusió, nomes puc arribar a una: que no hi ha un sistema electoral que satisfeu a tothom per igual, i que ara per ara, i vista la correlació de forces polítiques, tot canvi resulta del tot impossible. Parlant en abstracte, jo em “conformaria” amb un sistema de districte únic, amb llistes desbloquejades (però no obertes), per a Catalunya, i un sistema amb districtes electorals ampliats a nivells de Comunitat Autònoma pel conjunt d’Espanya, amb un decidit ajustament dels escons en funció de la població. No em faria res incrementar el nombre total d’escons fins a xifres superiors a 400 (modificació de la Constitució inclosa) per tal de garantir tant una bona representació de les zones menys poblades (que sigui de mes d’un parlamentari), com una justa correspondència entre població i representants electes. Un diputat per cada cent mil habitants significaria un total de 470 diputats (a Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya hi ha un 25% mes), amb un diputat per a Soria, i 55 per a Barcelona, i 65 per a Madrid.
I afegiria una novetat per a Catalunya (extensible a qualsevol altre àmbit, però jo faig la proposta pensant especialment en el sistema de partits de Catalunya): l’elecció directa del President de la Generalitat, en paral•lel a les eleccions al Parlament. El model: les eleccions presidencials franceses, a dues voltes, i circumscripció única (a la segona volta es presentarien els dos candidats mes votats de la primera). L’elecció directa del president reforçaria el perfil polític d’aquest càrrec, però el que es mes important es que aquest canvi polític radical implicarà una molt important regeneració i “higiene” democràtica. A Catalunya, donat el seu molt consolidat sistema de partits, es mes que evident que es pràcticament impossible que ningú arribi a tenir mai majoria absoluta a les eleccions al Parlament (ni tan sols Jordi Pujol va aconseguir arribar mai al cinquanta per cent dels vots), la qual cosa obliga a pactar, cosa normal i habitual a totes les democràcies del mon. Però a Catalunya, aquests pactes es fan sempre d’amagatotis, amb acords verbals i prometences mai formalitzades, amb obscurantisme i confusió, i sobretot, d’esquenes al Parlament. Un President que pretengui obtenir majoria absoluta, ni que fos a la segona volta, i per demanar vots d’aquells que no li han votat a la primera volta, hauria de “retratar-se” públicament, “mullar-se” en campanya, amb llum i taquígrafs, assolir compromisos, dir clarament amb qui pensa governar i amb quin programa. I aquells que no han superat el “sedàs” de la primera volta, hauran de manifestar, també públicament, les seves preferències envers un dels dos finalistes, i proclamar, públicament i en veu alta, quines son les seves condicions per a donar-los-hi el seu suport. D’aquesta forma, i només d’aquesta, desapareixerà la sensació de que la política catalana es un mercadeig.
Si s’arribessin a implantar les vegueries, en substitució de les províncies, això només tindria efectes a nivell de normativa electoral si les vegueries passessin a ser les noves circumscripcions. Però no ens hauríem mogut d’on estem ara si es seguís donant a les vegueries un pes, en quan a nombre d’escons, diferent del que els correspondria per població, com passa ara amb les províncies. De fet, vistos els “dissenys” previstos per les fronteres de les vegueries, no s’esperen grans innovacions, ja que les vegueries, en essència, nomes son subdivisions de les actuals províncies, i es d’esperar que el nombre d’escons assignats a cada vegueria sigui una porció dels que actualment li corresponen a cada província, i amb la tendència de que la vegueria de Barcelona (la que inclou el seu àrea metropolitana) passi a tenir encara menys pes electoral que el que te ara.
Com a conclusió, nomes puc arribar a una: que no hi ha un sistema electoral que satisfeu a tothom per igual, i que ara per ara, i vista la correlació de forces polítiques, tot canvi resulta del tot impossible. Parlant en abstracte, jo em “conformaria” amb un sistema de districte únic, amb llistes desbloquejades (però no obertes), per a Catalunya, i un sistema amb districtes electorals ampliats a nivells de Comunitat Autònoma pel conjunt d’Espanya, amb un decidit ajustament dels escons en funció de la població. No em faria res incrementar el nombre total d’escons fins a xifres superiors a 400 (modificació de la Constitució inclosa) per tal de garantir tant una bona representació de les zones menys poblades (que sigui de mes d’un parlamentari), com una justa correspondència entre població i representants electes. Un diputat per cada cent mil habitants significaria un total de 470 diputats (a Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya hi ha un 25% mes), amb un diputat per a Soria, i 55 per a Barcelona, i 65 per a Madrid.
I afegiria una novetat per a Catalunya (extensible a qualsevol altre àmbit, però jo faig la proposta pensant especialment en el sistema de partits de Catalunya): l’elecció directa del President de la Generalitat, en paral•lel a les eleccions al Parlament. El model: les eleccions presidencials franceses, a dues voltes, i circumscripció única (a la segona volta es presentarien els dos candidats mes votats de la primera). L’elecció directa del president reforçaria el perfil polític d’aquest càrrec, però el que es mes important es que aquest canvi polític radical implicarà una molt important regeneració i “higiene” democràtica. A Catalunya, donat el seu molt consolidat sistema de partits, es mes que evident que es pràcticament impossible que ningú arribi a tenir mai majoria absoluta a les eleccions al Parlament (ni tan sols Jordi Pujol va aconseguir arribar mai al cinquanta per cent dels vots), la qual cosa obliga a pactar, cosa normal i habitual a totes les democràcies del mon. Però a Catalunya, aquests pactes es fan sempre d’amagatotis, amb acords verbals i prometences mai formalitzades, amb obscurantisme i confusió, i sobretot, d’esquenes al Parlament. Un President que pretengui obtenir majoria absoluta, ni que fos a la segona volta, i per demanar vots d’aquells que no li han votat a la primera volta, hauria de “retratar-se” públicament, “mullar-se” en campanya, amb llum i taquígrafs, assolir compromisos, dir clarament amb qui pensa governar i amb quin programa. I aquells que no han superat el “sedàs” de la primera volta, hauran de manifestar, també públicament, les seves preferències envers un dels dos finalistes, i proclamar, públicament i en veu alta, quines son les seves condicions per a donar-los-hi el seu suport. D’aquesta forma, i només d’aquesta, desapareixerà la sensació de que la política catalana es un mercadeig.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IX)
En la pràctica, el sistema va demostrar que les majories parlamentàries resultants no s’ajustaven, ni de lluny, amb el nombre de vots. El mateix sistema ja establia que el guanyador s’emportava molt mes de la meitat dels parlamentaris a una circumscripció. I a mes, això es podia accentuar encara mes perquè, hi havia formes d’eliminar totalment a les minories, malgrat que el sistema pretenia garantir-les una representació. El sistema permetia que una mateixa força política presentés dues llistes a la mateixa circumscripció, amb la qual cosa “desplaçaven” a la tercera posició, i per tant, fora del repartiment d’escons, a les candidatures opositores. A mes, donat que es votava a persones concretes mes que a sigles o partits (en un sistema de llistes obertes, no cal oblidar-ho) resultava molt difícil decidir quin partit havia tingut realment mes vots que un altre (era una qüestió, de fet, irrellevant): es per això que a la història de les eleccions de la Segona República es parla sempre de nombre d’escons, i mai de percentatge de vots total.
La història ens ha demostrat que les llistes obertes en realitat no eren tan “obertes”, perquè el la tendència dels electors, amb molt poques excepcions, era votar als candidats d’una mateixa llista. Amb aquest sistema era relativament fàcil aconseguir majories (tot i que durant la Segona República, en realitat, mai van haver majories absolutes), però que una petita variació en nombre de vots podia inclinar la majoria a un costat a un altre. També, que els partits petits o mitjans no tenien cap possibilitat per a obtenir representació, a menys que els seus vots estiguessin “concentrats” a un indret concret. Això, per cert, es una cosa que segueix passant ara mateix, tot i que els sistemes electorals no poden ser mes diferents.
El que sí va passar de diferent a la Segona República respecte a l’actualitat va ser l’estratègia que van adoptar els partits per tal d’obtenir representació parlamentària. Llavors, van optar per formar coalicions i fronts molt amples, i generalment heterogenis des del punt de vista ideològic, quan no contradictoris. Van ser eficaços en quan a garantir victòries electorals, però no en quan a garantir la estabilitat parlamentària necessària per a poder governar sense entrebancs. Una de les grans crítiques que s’han fet al sistema polític de la Segona República es que, per tal d’aconseguir la victòria electoral, els partits van haver de formar coalició molt àmplies, que incloïen grups “antisistema” (d’un signe, o d’un altre), donant-los un protagonisme que mai haurien tingut en solitari i que en canvi, les diferents opcions de centre (centre-dreta i centre- esquerra) d’inequívoca obediència envers el sistema republicà mai van aconseguir posar-se d’acord en el moment de concórrer a les eleccions i així esdevenir hegemònics. Però això era un problema polític, i no pas culpa de la llei electoral.
La resta dels sistemes electorals combinen alguns dels elements que s’han exposat fins ara. Un sistema molt admirat, però poques vegades imitat, es l’alemany. Allà, per a escollir els parlamentaris, es vota dos cops (s’emeten dues paperetes de vot): una, a un candidat en concret, que es el que es presenta al districte uninominal. La segona papereta es per a un partit (una llista), a nivell estatal. La meitat dels diputats s’escollen pel sistema uninominal a una sola volta, i l’altra, pel sistema majoritari, sent cada estat federal la circumscripció electoral (tot i que per a assignar els escons no es fa servir la llei d’Hondt). El mínim percentatge de vot que es requereix (en la elecció pel sistema de llista estatal) per a entrar en la distribució d’escons es del cinc per cent, tot i que es fan algunes excepcions a aquesta regla.
A Itàlia es fa servir un sistema semblant, però donant mes pes a la representació uninominal: 75% dels seus parlamentaris s’escollen per aquest sistema, i un 25%, pel sistema de llista a nivell estatal.
La història ens ha demostrat que les llistes obertes en realitat no eren tan “obertes”, perquè el la tendència dels electors, amb molt poques excepcions, era votar als candidats d’una mateixa llista. Amb aquest sistema era relativament fàcil aconseguir majories (tot i que durant la Segona República, en realitat, mai van haver majories absolutes), però que una petita variació en nombre de vots podia inclinar la majoria a un costat a un altre. També, que els partits petits o mitjans no tenien cap possibilitat per a obtenir representació, a menys que els seus vots estiguessin “concentrats” a un indret concret. Això, per cert, es una cosa que segueix passant ara mateix, tot i que els sistemes electorals no poden ser mes diferents.
El que sí va passar de diferent a la Segona República respecte a l’actualitat va ser l’estratègia que van adoptar els partits per tal d’obtenir representació parlamentària. Llavors, van optar per formar coalicions i fronts molt amples, i generalment heterogenis des del punt de vista ideològic, quan no contradictoris. Van ser eficaços en quan a garantir victòries electorals, però no en quan a garantir la estabilitat parlamentària necessària per a poder governar sense entrebancs. Una de les grans crítiques que s’han fet al sistema polític de la Segona República es que, per tal d’aconseguir la victòria electoral, els partits van haver de formar coalició molt àmplies, que incloïen grups “antisistema” (d’un signe, o d’un altre), donant-los un protagonisme que mai haurien tingut en solitari i que en canvi, les diferents opcions de centre (centre-dreta i centre- esquerra) d’inequívoca obediència envers el sistema republicà mai van aconseguir posar-se d’acord en el moment de concórrer a les eleccions i així esdevenir hegemònics. Però això era un problema polític, i no pas culpa de la llei electoral.
La resta dels sistemes electorals combinen alguns dels elements que s’han exposat fins ara. Un sistema molt admirat, però poques vegades imitat, es l’alemany. Allà, per a escollir els parlamentaris, es vota dos cops (s’emeten dues paperetes de vot): una, a un candidat en concret, que es el que es presenta al districte uninominal. La segona papereta es per a un partit (una llista), a nivell estatal. La meitat dels diputats s’escollen pel sistema uninominal a una sola volta, i l’altra, pel sistema majoritari, sent cada estat federal la circumscripció electoral (tot i que per a assignar els escons no es fa servir la llei d’Hondt). El mínim percentatge de vot que es requereix (en la elecció pel sistema de llista estatal) per a entrar en la distribució d’escons es del cinc per cent, tot i que es fan algunes excepcions a aquesta regla.
A Itàlia es fa servir un sistema semblant, però donant mes pes a la representació uninominal: 75% dels seus parlamentaris s’escollen per aquest sistema, i un 25%, pel sistema de llista a nivell estatal.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VIII)
Una variació en el sistema de districtes uninominals son els districtes plurinominals, però on la llista guanyadora assoleix la totalitat dels llocs que estan en elecció. Aquest sistema ja no es fa servir pràcticament enlloc en la actualitat, entre altres coses, perquè es la forma mes “salvatge” d’”escombrar” tota oposició: aplicada a les eleccions del 20 de Novembre de 2011, hagués significat una majoria de prop de 300 escons sobre 350 pel PP. Aquest sistema “sobreviu” en un indret significatiu, i ho fa com una autèntica “relíquia” del segle XVIII: en les eleccions presidencials nord-americanes. Allà, el sistema d’elecció es un d’indirecte, i molt peculiar: els electors voten a uns “grans electors”, els quals formen l’anomenat “col•legi electoral” (no confondre amb el que nosaltres coneixem com a tal), els qual escull, al menys formalment, al President. Però les eleccions a aquest “col•legi”, tot i que per sufragi universal, es fan per estats, i cada estat escull un nombre de “grans electors”, o “electors presidencials” en proporció amb la seva població (amb una lleugera sobrerepresentació pels estats menys poblats). La candidatura que guanya a un determinat estat (sigui quin sigui el marge de victòria, i el percentatge de vot obtingut) s’”emporta” tots els “electors” d’aquell estat.
Hi ha també el anomenat “sistema de vot restringit”, que es va fer servir durant la Segona República espanyola (també a les eleccions autonòmiques catalanes de 1932). Es un sistema relativament complex que va tenir molt mala fama no tant per si mateix, sinó perquè va quedar associat amb el règim de la República, la qual va ser objecte de furibunds atacs i denigracions per part dels propagandistes de la dictadura franquista. Però entendre-ho ajuda a entendre la dinàmica política de la República, aportar idees pel debat sobre la reforma electoral, i posar sobre la taula els defectes de determinades fórmules, com ara les llistes obertes.
Cal tenir en compte que la República va voler acabar amb el molt corrupte sistema electoral monàrquic anterior, que datava de la ja llunyana Restauració, i que era uninominal. Donat que per llavors la immensa majoria de la població espanyola era rural, gairebé tots els districtes eren rurals, i el domini dels cacics era abassegador. Per a evitar-ho, es va establir la província com a circumscripció electoral, però amb excepcions. Les ciutats mes importants eren circumscripcions pròpies, mentre que la resta de la seva província era una circumscripció diferent.
Dins de cada circumscripció es podien presentar tantes llistes com es volguessin, però amb la molt notable particularitat de que a cada llista només podia haver un màxim d’un vuitanta per cent de candidats en relació amb el nombre de parlamentaris que s’escollien a aquella circumscripció. Així, si la circumscripció s’escollien vint diputats, les llistes podien tenir un màxim de setze candidats. Això es el que significa “sistema de vot restringit”. A mes d’això, les llistes eren obertes, la qual cosa pot sorprendre avui. Es podia votar per qualsevol candidat de qualsevol llista, sempre i quan s’acomplís amb la condició de que un mateix votant no emetés mes de un vuitanta per cent de vots respecte al nombre de parlamentaris totals d’aquella circumscripció. Amb aquest sistema es pretenia evitar el mes gran inconvenient de les llistes obertes “pures”, que era (ja s’ha dit mes a dalt) la possibilitat de que a una circumscripció només s’escollissin candidats d’una mateixa llista.
L’assignació d’escons era també força peculiar. Per a que la elecció es considerés vàlida, el candidat amb mes vots havia d’aconseguir el menys un quaranta per cent dels vots totals emesos. La resta dels candidats de la seva llista es consideraven electes quan superaven un vint per cent dels vots. Si no superaven aquesta xifra, no eren escollits, i es tenia que celebrar una segona volta per a cobrir els escons que havien quedat sense assignar. En cas de que cap candidat arribés a un quaranta per cent dels vots, no quedava assignat cap escó (encara que s’haguessin complert totes les altres condicions), i es tenien que repetir les eleccions a aquella circumscripció, cosa que va passar força sovint. Però això no era tot. La segona llista mes votada rebia la resta dels escons, el vint per cent restant, encara que proporcionalment haguessin rebut molt mes que un vint per cent. Això va provocar que candidatures que havien quedat a només dècimes de diferència de les guanyadores, en situació de virtual empat tècnic, quedessin “escombrades” a la hora de l’assignació d’escons parlamentaris.
Hi ha també el anomenat “sistema de vot restringit”, que es va fer servir durant la Segona República espanyola (també a les eleccions autonòmiques catalanes de 1932). Es un sistema relativament complex que va tenir molt mala fama no tant per si mateix, sinó perquè va quedar associat amb el règim de la República, la qual va ser objecte de furibunds atacs i denigracions per part dels propagandistes de la dictadura franquista. Però entendre-ho ajuda a entendre la dinàmica política de la República, aportar idees pel debat sobre la reforma electoral, i posar sobre la taula els defectes de determinades fórmules, com ara les llistes obertes.
Cal tenir en compte que la República va voler acabar amb el molt corrupte sistema electoral monàrquic anterior, que datava de la ja llunyana Restauració, i que era uninominal. Donat que per llavors la immensa majoria de la població espanyola era rural, gairebé tots els districtes eren rurals, i el domini dels cacics era abassegador. Per a evitar-ho, es va establir la província com a circumscripció electoral, però amb excepcions. Les ciutats mes importants eren circumscripcions pròpies, mentre que la resta de la seva província era una circumscripció diferent.
Dins de cada circumscripció es podien presentar tantes llistes com es volguessin, però amb la molt notable particularitat de que a cada llista només podia haver un màxim d’un vuitanta per cent de candidats en relació amb el nombre de parlamentaris que s’escollien a aquella circumscripció. Així, si la circumscripció s’escollien vint diputats, les llistes podien tenir un màxim de setze candidats. Això es el que significa “sistema de vot restringit”. A mes d’això, les llistes eren obertes, la qual cosa pot sorprendre avui. Es podia votar per qualsevol candidat de qualsevol llista, sempre i quan s’acomplís amb la condició de que un mateix votant no emetés mes de un vuitanta per cent de vots respecte al nombre de parlamentaris totals d’aquella circumscripció. Amb aquest sistema es pretenia evitar el mes gran inconvenient de les llistes obertes “pures”, que era (ja s’ha dit mes a dalt) la possibilitat de que a una circumscripció només s’escollissin candidats d’una mateixa llista.
L’assignació d’escons era també força peculiar. Per a que la elecció es considerés vàlida, el candidat amb mes vots havia d’aconseguir el menys un quaranta per cent dels vots totals emesos. La resta dels candidats de la seva llista es consideraven electes quan superaven un vint per cent dels vots. Si no superaven aquesta xifra, no eren escollits, i es tenia que celebrar una segona volta per a cobrir els escons que havien quedat sense assignar. En cas de que cap candidat arribés a un quaranta per cent dels vots, no quedava assignat cap escó (encara que s’haguessin complert totes les altres condicions), i es tenien que repetir les eleccions a aquella circumscripció, cosa que va passar força sovint. Però això no era tot. La segona llista mes votada rebia la resta dels escons, el vint per cent restant, encara que proporcionalment haguessin rebut molt mes que un vint per cent. Això va provocar que candidatures que havien quedat a només dècimes de diferència de les guanyadores, en situació de virtual empat tècnic, quedessin “escombrades” a la hora de l’assignació d’escons parlamentaris.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VII)
Tenim, per exemple, el sistema de districte electoral uninominal. Es divideix tot el país en districtes amb aproximadament la mateixa població, i a cada districte d’escull un sol parlamentari. Es poden introduir variables. Per exemple, les eleccions podrien ser a una sola volta, amb la qual cosa, el candidat amb mes vots, encara que sigui amb un sol vot de diferència, es l’escollit. Si es fa a dues voltes, llavors a la segona volta nomes poden concórrer aquells que han obtingut un resultat mínim a la primera: els dos mes votats o els que han superat un determinat percentatge. En el cas de la doble volta, els candidat que en la primera volta han obtingut la majoria absoluta dels vots queden automàticament escollits.
Aquest sistema uninominal es el que es fa servir a la Gran Bretanya i els Estats Units. A França es fa servir també, però amb doble volta.
Repassem els avantatges d’aquest sistema:
- Els electors escullen directament al seu representant. Això redueix la influència dels aparells dels partits, ja que no es en absolut necessari ser membre de cap partit per a tenir opcions per a ser escollit. O es pot ser membre d’un partit, però no necessàriament recolzar totes les posicions d’aquell partit.
- Tots els candidats estan obligats a “donar la cara” i parlar per ells mateixos, sense amagar-se darrera de sigles o dins de l’anonimat. Això provoca l’expulsió de la política als corruptes o que hagin protagonitzat actes o declaracions inacceptables, o que haguessin incomplert de forma flagrant les seves prometences d’alguna elecció anterior. O senzillament, d’algú que no estigui vinculat suficientment al territori o als votants que l’han d’escollir, o que sigui senzillament una “nul•litat”.
- No hi hauria ni sobrerepresentació, ni infrarepresentacio. Cada parlamentari representaria a la mateixa quantitat d’electors, independentment de la superfície que ocupés el seu districte.
- Els recomptes de vots serien els mes senzills de tots.
Però veurem de seguida que hi ha molts inconvenients en aquest sistema:
- S’incrementa la diferència entre percentatge de vot obtinguts per un partit i el nombre d’escons obtinguts. A les eleccions del 2005 a la Gran Bretanya, els Laboristes van aconseguir la majoria absoluta d’escons amb només el 35,2% dels vots. Amb un resultat superior al 2010, els conservadors no van aconseguir la majoria absoluta.
- Es redueix força la representació dels partits minoritaris. Per a obtenir representació, es fa obligatori ser majoritari en al menys un districte, cosa excepcional per a un partit minoritari. En el cas català i espanyol, es un sistema a una sola volta, els únics partits, fora dels dos majoritaris, que tindrien possibilitat de representació serien els nacionalistes, i en el cas català, només CiU. En el cas de doble volta els resultats gairebé no canviarien.
o La única forma de “combatre” aquest efecte pervers seria la formació de coalicions. Aquestes coalicions, o pactes preelectorals funcionarien millor en un sistema de dues voltes.
o A França, el sistema de doble volta es el que permet que el Front Nacional, que obté de l’ordre d’un 13% o un 14% dels vots a nivell estatal, no tingui mai cap representant parlamentari perquè mai aconsegueix cap aliat a les segones voltes. Des de un punt de vista polític i ideològic, això es una bona mostra de la salut de la democràcia francesa, però, en abstracte, no es de rebut que una força política amb un grau de suport tan gran no tingui mai veu parlamentària.
- La existència de districtes uninominals no evitaria manipulacions. Una de les “batalles “ polítiques inherents a aquest sistema es el continu canvi que han de patir les fronteres dels districtes uninominals per la necessitat de corregir els desequilibris de població entre districtes que guanyen i districtes que perden població. I el disseny de les fronteres dels districtes pot fer inclinar el resultat electoral en un sentit o en un altre, encara que el nombre total de vots sigui el mateix. Son molt coneguts els casos d’alteracions de districtes electorals als Estats Units o encara mes, a Irlanda del Nord, on es va “concentrar” la població catòlica a uns pocs districtes per a evitar que els partits que els representaven poguessin ni tan sols “fer ombra” als “oficialistes” protestants.
Aquest sistema uninominal es el que es fa servir a la Gran Bretanya i els Estats Units. A França es fa servir també, però amb doble volta.
Repassem els avantatges d’aquest sistema:
- Els electors escullen directament al seu representant. Això redueix la influència dels aparells dels partits, ja que no es en absolut necessari ser membre de cap partit per a tenir opcions per a ser escollit. O es pot ser membre d’un partit, però no necessàriament recolzar totes les posicions d’aquell partit.
- Tots els candidats estan obligats a “donar la cara” i parlar per ells mateixos, sense amagar-se darrera de sigles o dins de l’anonimat. Això provoca l’expulsió de la política als corruptes o que hagin protagonitzat actes o declaracions inacceptables, o que haguessin incomplert de forma flagrant les seves prometences d’alguna elecció anterior. O senzillament, d’algú que no estigui vinculat suficientment al territori o als votants que l’han d’escollir, o que sigui senzillament una “nul•litat”.
- No hi hauria ni sobrerepresentació, ni infrarepresentacio. Cada parlamentari representaria a la mateixa quantitat d’electors, independentment de la superfície que ocupés el seu districte.
- Els recomptes de vots serien els mes senzills de tots.
Però veurem de seguida que hi ha molts inconvenients en aquest sistema:
- S’incrementa la diferència entre percentatge de vot obtinguts per un partit i el nombre d’escons obtinguts. A les eleccions del 2005 a la Gran Bretanya, els Laboristes van aconseguir la majoria absoluta d’escons amb només el 35,2% dels vots. Amb un resultat superior al 2010, els conservadors no van aconseguir la majoria absoluta.
- Es redueix força la representació dels partits minoritaris. Per a obtenir representació, es fa obligatori ser majoritari en al menys un districte, cosa excepcional per a un partit minoritari. En el cas català i espanyol, es un sistema a una sola volta, els únics partits, fora dels dos majoritaris, que tindrien possibilitat de representació serien els nacionalistes, i en el cas català, només CiU. En el cas de doble volta els resultats gairebé no canviarien.
o La única forma de “combatre” aquest efecte pervers seria la formació de coalicions. Aquestes coalicions, o pactes preelectorals funcionarien millor en un sistema de dues voltes.
o A França, el sistema de doble volta es el que permet que el Front Nacional, que obté de l’ordre d’un 13% o un 14% dels vots a nivell estatal, no tingui mai cap representant parlamentari perquè mai aconsegueix cap aliat a les segones voltes. Des de un punt de vista polític i ideològic, això es una bona mostra de la salut de la democràcia francesa, però, en abstracte, no es de rebut que una força política amb un grau de suport tan gran no tingui mai veu parlamentària.
- La existència de districtes uninominals no evitaria manipulacions. Una de les “batalles “ polítiques inherents a aquest sistema es el continu canvi que han de patir les fronteres dels districtes uninominals per la necessitat de corregir els desequilibris de població entre districtes que guanyen i districtes que perden població. I el disseny de les fronteres dels districtes pot fer inclinar el resultat electoral en un sentit o en un altre, encara que el nombre total de vots sigui el mateix. Son molt coneguts els casos d’alteracions de districtes electorals als Estats Units o encara mes, a Irlanda del Nord, on es va “concentrar” la població catòlica a uns pocs districtes per a evitar que els partits que els representaven poguessin ni tan sols “fer ombra” als “oficialistes” protestants.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VI)
No està clar que es pugui aplicar una reforma mes profunda a nivell d’una Comunitat Autònoma sense incórrer en inconstitucionalitat (la Constitució no diu que TOTES les eleccions s’hagin de seguir per la norma de que la circumscripció hagi de ser la província). De fet, totes les Comunitats Autònomes, excepte Catalunya, han impulsat lleis electorals pròpies, però totes elles han mantingut les províncies com a circumscripció, sempre i quan les comunitats tinguessin mes d’una, i quan eren uniprovincials, s’ha optat per una circumscripció única. Potser la reforma mes “radical” han estat la del País Basc, on s’ha assignat el mateix nombre d’escons a cadascuna de les tres províncies, independentment de la seva població, i això que les diferències eren molt notables. La resta no ha introduït grans canvis respecte a la llei estatal: la diferència mes important acostuma a ser el percentatge mínim de vot que s’ha d’obtenir per a tenir representació parlamentària, que acostuma a oscil•lar entre un 3 i un 5 per cent.
Una possible reforma electoral a Catalunya seria la de la circumscripció única (s’hauria de veure si això es “compatible”, amb la existència de les quatre províncies, constitucionalment parlant). Amb aquesta configuració, s’aconseguiria de forma definitiva el principi de “una persona, un vot”. Però amb la correlació de forces existents, i pels motius exposats mes amunt, aquesta solució es totalment inviable. La solució ideal sobre el paper, per a Catalunya, seria la de circumscripció única, i amb llistes desbloquejades. Una candidatura necessitaria menys d’un 1% dels vots per a tenir representació parlamentària, a menys que s’establís un “llistó” mínim.
Aquesta mateixa fórmula es de molt mes difícil aplicació a la totalitat d’Espanya (que actualment, a mes, seria inconstitucional ara mateix). Una circumscripció única de 350 o 400 diputats tindria la virtut de que, matemàticament, es correspondria el nombre de vots amb el nombre de diputats. Un sistema similar va funcionar a Itàlia entre 1948 i 1994. Seria la fi de les majories absolutes i l’inici de la època de les coalicions (així va passar a Itàlia; a Espanya, mai cap partit ha aconseguir una majoria absoluta en nombre de vots a nivell estatal). Però també s’incrementaria la distància entre electors i elegits, ja que no hi hauria ningú que representés cap territori, o que s’hi estès vinculat d’alguna forma. Naturalment, es podria fer servir un sistema de llistes desbloquejades i/o obertes, però la tasca dels electors es faria llavors encara mes complexa. De fet, en cap dels països democràtics es fa servir un sistema de districte electoral únic a nivell estatal per a escollir tots els parlamentaris, amb la única (però important) excepció de les eleccions presidencials franceses (però no pas les eleccions parlamentàries).
Un sistema intermedi entre l’actual i el de districte únic seria considerar circumscripcions electorals mes grans, com ara les Comunitats Autònomes (es clar que algunes ja son uniprovincials). Per a que es pugui considerar realment innovador s’hauria d’ajustar al màxim la població de cada Comunitat amb el de parlamentaris que li corresponguessin. En cas de que hi hagués una proporció exacta, Catalunya hauria de tenir 22 o 23 parlamentaris per cada parlamentari que tingués La Rioja, la comunitat menys poblada. Andalusia, la mes poblada, hauria de tenir 27 o 28.
Però tot el que s’ha exposat fins ara no son les úniques opcions disponibles en quan a sistema electoral. Anem a veure que mes existeix al mon, i que evidentment funciona. Però recordem que a Catalunya i a Espanya impliquen fer una reforma constitucional.
Una possible reforma electoral a Catalunya seria la de la circumscripció única (s’hauria de veure si això es “compatible”, amb la existència de les quatre províncies, constitucionalment parlant). Amb aquesta configuració, s’aconseguiria de forma definitiva el principi de “una persona, un vot”. Però amb la correlació de forces existents, i pels motius exposats mes amunt, aquesta solució es totalment inviable. La solució ideal sobre el paper, per a Catalunya, seria la de circumscripció única, i amb llistes desbloquejades. Una candidatura necessitaria menys d’un 1% dels vots per a tenir representació parlamentària, a menys que s’establís un “llistó” mínim.
Aquesta mateixa fórmula es de molt mes difícil aplicació a la totalitat d’Espanya (que actualment, a mes, seria inconstitucional ara mateix). Una circumscripció única de 350 o 400 diputats tindria la virtut de que, matemàticament, es correspondria el nombre de vots amb el nombre de diputats. Un sistema similar va funcionar a Itàlia entre 1948 i 1994. Seria la fi de les majories absolutes i l’inici de la època de les coalicions (així va passar a Itàlia; a Espanya, mai cap partit ha aconseguir una majoria absoluta en nombre de vots a nivell estatal). Però també s’incrementaria la distància entre electors i elegits, ja que no hi hauria ningú que representés cap territori, o que s’hi estès vinculat d’alguna forma. Naturalment, es podria fer servir un sistema de llistes desbloquejades i/o obertes, però la tasca dels electors es faria llavors encara mes complexa. De fet, en cap dels països democràtics es fa servir un sistema de districte electoral únic a nivell estatal per a escollir tots els parlamentaris, amb la única (però important) excepció de les eleccions presidencials franceses (però no pas les eleccions parlamentàries).
Un sistema intermedi entre l’actual i el de districte únic seria considerar circumscripcions electorals mes grans, com ara les Comunitats Autònomes (es clar que algunes ja son uniprovincials). Per a que es pugui considerar realment innovador s’hauria d’ajustar al màxim la població de cada Comunitat amb el de parlamentaris que li corresponguessin. En cas de que hi hagués una proporció exacta, Catalunya hauria de tenir 22 o 23 parlamentaris per cada parlamentari que tingués La Rioja, la comunitat menys poblada. Andalusia, la mes poblada, hauria de tenir 27 o 28.
Però tot el que s’ha exposat fins ara no son les úniques opcions disponibles en quan a sistema electoral. Anem a veure que mes existeix al mon, i que evidentment funciona. Però recordem que a Catalunya i a Espanya impliquen fer una reforma constitucional.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (V)
Parlem ara de les llistes “obertes”. Aquest sistema consisteix en que un elector crea ell mateix la seva pròpia llista, a partir del noms dels candidats que figuren a totes les llistes. Marcar un màxim de noms que serà el nombre total de parlamentaris que s’escullen a la seva província, i un mínim d’un (si no marca cap nom, es considerarà vot en blanc). Aquest sistema es fa servir per a escollir els senadors. Es un sistema que dona una passa mes enllà del sistema de llistes “desbloquejades”, i conserva les virtuts d’aquest. Naturalment, existeix la possibilitar de decidir que es vota només als candidats d’un únic partit, o de només a alguns membres d’aquest partit.
Aquest sistema conserva tots els avantatges i inconvenients del sistema de llistes “desbloquejades”, però n’afegeix d’altres. Aquí hi ha els nous avantatges:
- Es mes fàcil encara votar directament a persones, prescindint totalment de les sigles. Ara, es pot votar a candidats de diferents partits, i “vetar” explícitament a candidats als quals es vol “castigar” per algun motiu.
- En un cas de llistes obertes “extremes”, es podrien admetre candidatures “independents”, que no formessin part de cap llista. Així, la participació com a candidat quedaria deslliurada de la pertinença a cap partit.
Els nous inconvenients:
- El mes greu, i el principal argument en contra de les llistes obertes: es perfectament possible que els candidats amb mes vots pertanyin tots a un mateix partit. De fet, seria el resultat mes lògic i repetit quan els electors expressen les seves simpaties majoritàries envers unes sigles concretes per sobre d’altres.
- El recompte seria encara mes complex.
- La possibilitat de que hi hagin vots nuls seria encara mes gran que en el cas de les llistes “desbloquejades” perquè, pels electors, encara es faria mes complexa la tasca de “confecció” de la seva llista.
- Donat que la feina de seleccionar un gran nombre de candidats entre una llista encara mes llarga de noms pot resultar molt i molt feixuga, la majoria dels electors optaran per escollir les llistes “per defecte” o estàndard que presentaran els partits, com passa ara mateix per a les eleccions al Senat. Això no es en si mateix un inconvenient, però si un factor que “esmorteiria” molt l’efecte d’aquesta llibertat d’elecció. Però s’ha de tenir en compte que aquest previsible “comportament” dona avantatge als candidats que es presenten sota determinades sigles respecte als candidats “independents”, que tindran moltes dificultats per a fer sentir la seva pròpia veu en campanya, o fins i tot per a donar a conèixer el fet de que es presenten candidats. De fet, les seves possibilitats quedaran en mans de la seva notorietat mediàtica.
- Matemàticament, existeix la possibilitat de que no quedin “coberts” tots els llocs a escollir. Per exemple, si s’han d’escollir 20 parlamentaris, però el recompte dona un total de 19 persones diferents que han rebut vots, un dels llocs quedaria “vacant”, i el sistema no dona cap criteri per a decidir qui l’hauria d’ocupar.
- Aquest sistema permet que siguin escollides parlamentàries persones que han rebut molt menys vots que altres (o només un grapat de vots), la qual cosa desvirtua l’esperit del sistema.
Fins aquí, les possibles reformes no impliquen una modificació de la Constitució, però sí de la Llei Electoral, la qual cosa requereix de majories importants, les quals impliquen el consens dels dos partits majoritaris a nivell estatal. Es requereix voluntat política per a tirar la reforma endavant, però fins el moment, no s’han sentit veus qualificades favorables a aquesta reforma en el si de cap dels dos partits.
Aquest sistema conserva tots els avantatges i inconvenients del sistema de llistes “desbloquejades”, però n’afegeix d’altres. Aquí hi ha els nous avantatges:
- Es mes fàcil encara votar directament a persones, prescindint totalment de les sigles. Ara, es pot votar a candidats de diferents partits, i “vetar” explícitament a candidats als quals es vol “castigar” per algun motiu.
- En un cas de llistes obertes “extremes”, es podrien admetre candidatures “independents”, que no formessin part de cap llista. Així, la participació com a candidat quedaria deslliurada de la pertinença a cap partit.
Els nous inconvenients:
- El mes greu, i el principal argument en contra de les llistes obertes: es perfectament possible que els candidats amb mes vots pertanyin tots a un mateix partit. De fet, seria el resultat mes lògic i repetit quan els electors expressen les seves simpaties majoritàries envers unes sigles concretes per sobre d’altres.
- El recompte seria encara mes complex.
- La possibilitat de que hi hagin vots nuls seria encara mes gran que en el cas de les llistes “desbloquejades” perquè, pels electors, encara es faria mes complexa la tasca de “confecció” de la seva llista.
- Donat que la feina de seleccionar un gran nombre de candidats entre una llista encara mes llarga de noms pot resultar molt i molt feixuga, la majoria dels electors optaran per escollir les llistes “per defecte” o estàndard que presentaran els partits, com passa ara mateix per a les eleccions al Senat. Això no es en si mateix un inconvenient, però si un factor que “esmorteiria” molt l’efecte d’aquesta llibertat d’elecció. Però s’ha de tenir en compte que aquest previsible “comportament” dona avantatge als candidats que es presenten sota determinades sigles respecte als candidats “independents”, que tindran moltes dificultats per a fer sentir la seva pròpia veu en campanya, o fins i tot per a donar a conèixer el fet de que es presenten candidats. De fet, les seves possibilitats quedaran en mans de la seva notorietat mediàtica.
- Matemàticament, existeix la possibilitat de que no quedin “coberts” tots els llocs a escollir. Per exemple, si s’han d’escollir 20 parlamentaris, però el recompte dona un total de 19 persones diferents que han rebut vots, un dels llocs quedaria “vacant”, i el sistema no dona cap criteri per a decidir qui l’hauria d’ocupar.
- Aquest sistema permet que siguin escollides parlamentàries persones que han rebut molt menys vots que altres (o només un grapat de vots), la qual cosa desvirtua l’esperit del sistema.
Fins aquí, les possibles reformes no impliquen una modificació de la Constitució, però sí de la Llei Electoral, la qual cosa requereix de majories importants, les quals impliquen el consens dels dos partits majoritaris a nivell estatal. Es requereix voluntat política per a tirar la reforma endavant, però fins el moment, no s’han sentit veus qualificades favorables a aquesta reforma en el si de cap dels dos partits.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IV)
Però el principal problema no es la justícia o no del repartiment d’escons per províncies, sinó el fet de que resulta pràcticament impossible que una força política no majoritària a aquestes províncies pugui aconseguir representació parlamentària. En efecte, en el cas d’una província amb quatre representants, cal obtenir del voltant d’un vint per cent dels vots per a tenir possibilitat d’entrar en el repartiment de parlamentaris (i en qualsevol cas, tot dependria del resultat d’altres candidatures). Donat que només dues forces tenen possibilitats reals d’obtenir parlamentaris, la resta es veuen reduïdes a la mes absoluta insignificança i marginalitat, amb la qual cosa la vida política a aquests indrets queda seriosament devaluada. I amb això, la vida política del conjunt d’Espanya queda totalment distorsionada i allunyada de la realitat.
Comencem a parlar de les possibles reformes que es poden fer, i ho farem començant des de les mes fàcils a les complexes (i intentant fer abstracció dels interessos i la voluntat política que entri en joc per a fer-les).
Ja s’ha dit que un dels defectes del sistema electoral actual es que no s’acompleix el principi de “una persona, un vot”. Per tant, una de les coses que es poden fer es redistribuir el nombre d’escons, i mirar d’ajustar-ho a la distribució de població. Per a fer-ho millor caldria incrementar el nombre total de Diputats a les Corts de Madrid fins a la xifra màxima que permet la Constitució, 400, i alhora, disminuir el nombre d’escons assignats a les províncies menys poblades, i incrementar els de les mes poblades. Segurament, no seria possible fer aquest ajust a la perfecció, ja que des de 1977 els desequilibris en quan a població s’han accentuat, i així, encara que es reduís el nombre de diputats mínim per província fins a 1 (el mínim que disposa la Constitució), Madrid i Barcelona haurien de tenir als voltant de seixanta i 50 diputats cadascuna (aquestes dues províncies sumen mes de la quarta part de la població espanyola).
Independentment del nombre de diputats que s’esculli a cada província, una de les reformes electorals mes fàcils de fer (no cal modificar la Constitució) es “desbloquejar” les llistes. Es a dir, permetre a cada elector escollir l’ordre en el que figuren els candidats. Tota la resta de les característiques del sistema actual es mantindria. Esmentem les avantatges, que sota el meu modest punt de vista, s’obtindrien:
- Els electors poden expressar mes directament les seves preferències per persones, i no tant per sigles o partits.
- Les persones que per algun motius fossin impopulars o senzillament “impresentables” (p.e.: els involucrats en escàndols de corrupció) anirien als últims llocs de les llistes, i no serien escollides. La seva presència en la vida pública tindria els dies comptats. Ja no podrien “amagar-se” darrera d’unes sigles.
Però també hi ha inconvenients, o dificultats, que cal ponderar:
- El recompte seria molt mes complicat. A menys que ‘implantés un sistema electrònic, la feina per a determinar els parlamentaries electes trigaria moltes mes hores que actualment. I la possibilitat de cometre errors s’incrementaria.
- Aquest sistema es també mes “exigent” de cara als mateixos votants. Cal prendre decisions, i a mes presentar una llista ordenada complerta. En els casos de que les llistes fossin de mes de trenta persones, la feina que representa es mes que considerable, i també les possibilitats d’error. No seria irracional pensar que una àmplia majoria d’electors renunciarien a canviar l’ordre de la llista, i que ho farien només per “comoditat”.
- Encara que l’ordre fos mutable, s’haurien de confeccionar llistes de totes formes, o llistes “per defecte”, o estàndard. Els partits i coalicions serien els encarregats de fer-ho, i les farien seguint els seus propis criteris (fer-les estrictament alfabètiques, per exemple, segurament portaria a resultats no desitjats per ningú). Com que ja s’ha dit que una àmplia majoria d’electors renunciaria al seu dret d’alterar l’ordre amb tota seguretat, això significaria que els canvis resultants serien petits. O potser no tan petits, però no necessàriament positius: no es descartable que es puguin fer campanyes “soterrànies” i no lícites (o al menys, no del tot “netes”, per part de sectors de partits, o de membres de coalicions) per a “arraconar” determinats noms en favor d’un altres: no cal oblidar que una petita quantitat de vots seria suficient per a inclinar la balança, quan la majoria dels vots sèrie per a la llista “estàndard”.
Comencem a parlar de les possibles reformes que es poden fer, i ho farem començant des de les mes fàcils a les complexes (i intentant fer abstracció dels interessos i la voluntat política que entri en joc per a fer-les).
Ja s’ha dit que un dels defectes del sistema electoral actual es que no s’acompleix el principi de “una persona, un vot”. Per tant, una de les coses que es poden fer es redistribuir el nombre d’escons, i mirar d’ajustar-ho a la distribució de població. Per a fer-ho millor caldria incrementar el nombre total de Diputats a les Corts de Madrid fins a la xifra màxima que permet la Constitució, 400, i alhora, disminuir el nombre d’escons assignats a les províncies menys poblades, i incrementar els de les mes poblades. Segurament, no seria possible fer aquest ajust a la perfecció, ja que des de 1977 els desequilibris en quan a població s’han accentuat, i així, encara que es reduís el nombre de diputats mínim per província fins a 1 (el mínim que disposa la Constitució), Madrid i Barcelona haurien de tenir als voltant de seixanta i 50 diputats cadascuna (aquestes dues províncies sumen mes de la quarta part de la població espanyola).
Independentment del nombre de diputats que s’esculli a cada província, una de les reformes electorals mes fàcils de fer (no cal modificar la Constitució) es “desbloquejar” les llistes. Es a dir, permetre a cada elector escollir l’ordre en el que figuren els candidats. Tota la resta de les característiques del sistema actual es mantindria. Esmentem les avantatges, que sota el meu modest punt de vista, s’obtindrien:
- Els electors poden expressar mes directament les seves preferències per persones, i no tant per sigles o partits.
- Les persones que per algun motius fossin impopulars o senzillament “impresentables” (p.e.: els involucrats en escàndols de corrupció) anirien als últims llocs de les llistes, i no serien escollides. La seva presència en la vida pública tindria els dies comptats. Ja no podrien “amagar-se” darrera d’unes sigles.
Però també hi ha inconvenients, o dificultats, que cal ponderar:
- El recompte seria molt mes complicat. A menys que ‘implantés un sistema electrònic, la feina per a determinar els parlamentaries electes trigaria moltes mes hores que actualment. I la possibilitat de cometre errors s’incrementaria.
- Aquest sistema es també mes “exigent” de cara als mateixos votants. Cal prendre decisions, i a mes presentar una llista ordenada complerta. En els casos de que les llistes fossin de mes de trenta persones, la feina que representa es mes que considerable, i també les possibilitats d’error. No seria irracional pensar que una àmplia majoria d’electors renunciarien a canviar l’ordre de la llista, i que ho farien només per “comoditat”.
- Encara que l’ordre fos mutable, s’haurien de confeccionar llistes de totes formes, o llistes “per defecte”, o estàndard. Els partits i coalicions serien els encarregats de fer-ho, i les farien seguint els seus propis criteris (fer-les estrictament alfabètiques, per exemple, segurament portaria a resultats no desitjats per ningú). Com que ja s’ha dit que una àmplia majoria d’electors renunciaria al seu dret d’alterar l’ordre amb tota seguretat, això significaria que els canvis resultants serien petits. O potser no tan petits, però no necessàriament positius: no es descartable que es puguin fer campanyes “soterrànies” i no lícites (o al menys, no del tot “netes”, per part de sectors de partits, o de membres de coalicions) per a “arraconar” determinats noms en favor d’un altres: no cal oblidar que una petita quantitat de vots seria suficient per a inclinar la balança, quan la majoria dels vots sèrie per a la llista “estàndard”.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (III)
A Catalunya, a les primeres eleccions al Parlament, al 1980, es va fer servir la mateix llei electoral, però la distribució d’escons molt peculiar: a Tarragona, Lleida i Girona es va respectar escrupolosament la proporció de població entre elles, però no es va fer tal cosa respecte a Barcelona, que tenia aproximadament el 77% de tota la població de Catalunya. A la província mes poblada se li va donar 85 escons d’un total de 135, la qual cosa representava menys del 63%. Les motivacions i plantejaments per a aquest repartiment d’escons van ser similars que per les eleccions de 1977, i un cop mes van resultar encertades: CiU va aconseguir, amb només el 27,83% dels vots, 43 escons, el 31,8%, mentre que la encara existent UCD, amb un 10,61% dels vots, va obtenir 18 escons, o sigui, un 13,33% dels escons. El gran pes de l’àrea metropolitana de Barcelona va quedar força “diluït”.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (II)
Abans de prosseguir, s’ha de deixar clar que no tots els problemes esmentats tenen solució només en l’àmbit de la llei electoral. I que no tots els problemes es poden solucionar simultàniament, o sense deixar d’agreujar d’altres.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (I)
Es de general consens, al menys en teoria que el sistema electoral espanyol es insatisfactori. També sembla haver un cert consens en que la mala opinió que tenen els ciutadans espanyol dels “polítics” ve provocada, entre altres coses, pel sistema electoral. Un dels crits de batalla del moviment del 15-M es “no ens representeu!”. Les enquestes d’opinió acostumen a dir que hi ha una notable desafecció dels ciutadans envers el que s’anomena “classe política”. I resulta certament inquietant que sembla haver una difosa i confosa percepció de que no hi ha vincles entre “els polítics” i els mecanismes (democràtics, transparents i impecables, al menys sobre el paper) d’elecció. D’aquí al menyspreu i la desafecció envers el sistema democràtic hi ha poca distància. S’ha d’evitar que aquesta distancia sigui recorreguda. De moment, hi ha encara força símptomes de la bona salut de la democràcia espanyola: la participació a les darreres Eleccions Generals ha estat força elevada, en la mitjana europea, i els partits populistes, ambivalents i ambigus envers el sistema no han obtingut resultats dignes de menció.
Però sí que es cert, per a “sanejar”, o al menys per a “refrescar” el clima polític, i rebaixar l’incipient i encara no greu grau de “desafecció de la ciutadania, que alguna cosa s’ha de canviar en quan al sistema d’elecció, i començant pel dels Diputats (deixarem estar el dels senadors, perquè la pròpia existència del Senat es troba ara mateix en qüestió, en la meva modesta opinió, i excedeix l’àmbit d’aquest escrit). Ara per ara, son vàries les mancances del sistema actual, i en general hi ha consens sobre elles. Passaré a esmentar algunes (no només en ordre d’importància):
- El votants no tenen la possibilitat d’escollir directament els seus representants. Només poden votar llistes, o sigles. Els noms dels seus representants queden “diluïts” en elles, i molt sovint hi ha candidats que reben vots només pel fet d’estar en una llista, no per mèrits personals, o per coneixement que puguin tenir d’ells els seus electors. I a l’inrevés, determinades llistes poden patir un càstig pel fet de que determinada persona hi es en elles.
- El nombre de parlamentaris electes no es correspon exactament al nombre de vots. Hi ha tantes deficiències, que es millor anar-les esmentant separadament:
o Es pot obtenir una majoria absoluta parlamentària havent-se quedat ben lluny de la majoria absoluta de vots. De fet, mai a la història democràtica recent (posterior a 1977), cap partit ha rebut mes del cinquanta per cent dels vots, i no obstant, han hagut nombroses majories absolutes.
o Es pot obtenir mes o menys diputats en funció de la concentració del vot. Partits amb un nombre total de vots important a nivell de tot l’Estat poden tenir menys parlamentaris que altres amb menys vots totals, però concentrats a determinades circumscripcions. En determinats casos, poden haver candidatures que es quedin sense representació havent obtingut mes vots totals que d’altres que han obtingut menys.
o Les províncies menys poblades estan sobrerepresentades. O el que es el mateix, les províncies amb mes població, estan infrarepresentades. Amb això, es deixa de complir uns dels principis bàsics de la democràcia, de tota democràcia: “una persona, un vot”. Mes endavant es raonarà mes llargament sobre aquest fenomen.
o No existeix un vincle directe entre elegits i electors. Els parlamentaria estan “mediatitzats” pels partits polítics als que pertanyen, i estan sotmesos a la disciplina fèrria del seu grup parlamentari. En cas de discrepàncies, només tenen dues opcions: a “abdicar” dels seus propis principis, o abandonar la vida política. Totes dues opcions tenen com a conseqüència un empobriment de la vida parlamentària i de la política en general.
o No hi ha realment igualtat d’oportunitats per a participar en una contesa electoral. No pot participar qui vulgui, sinó que s’han de complir una sèrie de condicions. Aquestes condicions “discriminen”, en general, a contendents que son nous en el sistema polític, tot i que cal fer moltes matisacions
Però sí que es cert, per a “sanejar”, o al menys per a “refrescar” el clima polític, i rebaixar l’incipient i encara no greu grau de “desafecció de la ciutadania, que alguna cosa s’ha de canviar en quan al sistema d’elecció, i començant pel dels Diputats (deixarem estar el dels senadors, perquè la pròpia existència del Senat es troba ara mateix en qüestió, en la meva modesta opinió, i excedeix l’àmbit d’aquest escrit). Ara per ara, son vàries les mancances del sistema actual, i en general hi ha consens sobre elles. Passaré a esmentar algunes (no només en ordre d’importància):
- El votants no tenen la possibilitat d’escollir directament els seus representants. Només poden votar llistes, o sigles. Els noms dels seus representants queden “diluïts” en elles, i molt sovint hi ha candidats que reben vots només pel fet d’estar en una llista, no per mèrits personals, o per coneixement que puguin tenir d’ells els seus electors. I a l’inrevés, determinades llistes poden patir un càstig pel fet de que determinada persona hi es en elles.
- El nombre de parlamentaris electes no es correspon exactament al nombre de vots. Hi ha tantes deficiències, que es millor anar-les esmentant separadament:
o Es pot obtenir una majoria absoluta parlamentària havent-se quedat ben lluny de la majoria absoluta de vots. De fet, mai a la història democràtica recent (posterior a 1977), cap partit ha rebut mes del cinquanta per cent dels vots, i no obstant, han hagut nombroses majories absolutes.
o Es pot obtenir mes o menys diputats en funció de la concentració del vot. Partits amb un nombre total de vots important a nivell de tot l’Estat poden tenir menys parlamentaris que altres amb menys vots totals, però concentrats a determinades circumscripcions. En determinats casos, poden haver candidatures que es quedin sense representació havent obtingut mes vots totals que d’altres que han obtingut menys.
o Les províncies menys poblades estan sobrerepresentades. O el que es el mateix, les províncies amb mes població, estan infrarepresentades. Amb això, es deixa de complir uns dels principis bàsics de la democràcia, de tota democràcia: “una persona, un vot”. Mes endavant es raonarà mes llargament sobre aquest fenomen.
o No existeix un vincle directe entre elegits i electors. Els parlamentaria estan “mediatitzats” pels partits polítics als que pertanyen, i estan sotmesos a la disciplina fèrria del seu grup parlamentari. En cas de discrepàncies, només tenen dues opcions: a “abdicar” dels seus propis principis, o abandonar la vida política. Totes dues opcions tenen com a conseqüència un empobriment de la vida parlamentària i de la política en general.
o No hi ha realment igualtat d’oportunitats per a participar en una contesa electoral. No pot participar qui vulgui, sinó que s’han de complir una sèrie de condicions. Aquestes condicions “discriminen”, en general, a contendents que son nous en el sistema polític, tot i que cal fer moltes matisacions
dimarts, 13 de desembre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
