PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DE LES CORTS

El proper dijous 4 d'octubre, a les portes de la Festa Major, tindrà lloc el plenari ordinari del Consell del Districte de Les Corts. Ha passat un any des del primer plenari ordinari de l'actual mandat, i el més calent encara és a l'aigüera. El govern de CiU al districte continua, amagat darrera els efectes de la crisi econòmica que fan que la seva marxa lentíssima, inacció moltes vegades,  i sovint erràtica pugui quedar camuflada. Una mostra ha estat tot el procés d'elaboració del PAD, del qual vam parlar en una entrada anterior. Les nostres propostes per aquest plenari d'octubre pretenen tant impulsar l'acció del govern com controlar que és el que s'està fent, o potser millor dit, el que s'està deixant de fer. Aquí les teniu.


El districte de Les Corts necessita d'un nou pla d'equipaments. És necessari, sobre tot en temps de crisi econòmica, estudiar acuradament aquestes necessitats i planificar la seva realització pràctica, i per això és imprescindible que el govern del districte compti amb la participació i implicació ciutadana, així com dels tècnics i els grups polítics municipals. Durant més d'un any s'ha posat com a excusa per no tirar endavant el pla d'equipaments la necessitat d'elaborar un PAD. Ja el tenen. Proposem que el districte presenti en el termini de sis mesos un pla d'equipaments elaborat de manera participativa.
Proposta Pla Equipaments


Presentem també un prec en el que, a partir de les demandes veïnals expressades en consells de barri i altres òrgans de participació, sol·licitem al govern del districte que s'instal·lin nous punts verds mòbils a zones que actualment no disposen d'aquest servei, com el barri de Pedralbes o la zona de Loreto-Camp de la Creu del barri  de Les Corts, i que s'estudiï si cal instal·lar-ne més en algun altre punt, en funció de les necessitats que es puguin detectar.
Prec punts verds mòbils

El curs escolar 2012-2013 ha començat a Catalunya amb 30.000 estudiants més que el curs anterior i

3.000 docents menys en els centres públics. A aquestes dades cal afegir l’augment de ratio a les escoles

bressol municipals, així com les retallades en recursos i elements de suport necessaris pel desenvolupament de les activitats dels centres educatius. La ciutat de Barcelona i el districte de Les Corts no han estat aliens als efectes d'aquestes retallades salvatges que posen en perill el nostre sistema educatiu. Presentem un a pregunta al govern en la que demanem que concreti l'abast de les retallades en personal docent i de l’augment de la quantitat d’estudiants que caldrà atendre en aquest curs en els centres públics de Les Corts. La defensa d'una educació pública de qualitat és per nosaltres una prioritat absoluta. Volem que el govern de CiU del districte ens expliqui si per ells també ho és. De moment, en el PAD no hi ha res de res sobre el tema. Mal presagi.

Pregunta retallades educació

Finalment, presentem un prec de seguiment en el que demanem al govern que ens expliqui que ha fet per portar a la pràctica la proposta d'ICV-EUiA que va aprovar el plenari de Les Corts del passat mes de maig sobre ampliació, reforma i millora dels carrils bici del districte i instal·lació de més punts d'ancoratge. A simple vista, han fet ben poca cosa. A veure que ens expliquen.
Prec seguiment carrils bici



Ens veiem dijous 4 d'octubre, a les 19'30, a la Seu del Districte de Les Corts.

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

ICV-EUiA VOTA NO AL PLA D'ACTUACIÓ DEL DISTRICTE DE LES CORTS PACTAT ENTRE CiU i PSC

El passat dia 18 es va celebrar un plenari extraordinari del Consell del Districte de Les Corts amb dos punts a l'ordre del dia: l'informe del Pla d'Actuació Municipal (PAM) i l'aprovació del Pla d'Actuació de districte (PAD).

Amb el vot en contra de tots els grups de l'oposició, el districte de Les Corts va informar negativament el PAM. Per ICV-EUiA., el document que presenta el govern de la ciutat no passa de ser un llistat d’objectius amb una manca absoluta de concreció. Per nosaltres no serveix com a full de ruta pel mandat perquè no hi ha no un model de ciutat, ni estableix unes prioritats clares o unes actuacions concretes, i no marca quines són les prioritats d’inversió d'aquí al 2015, incomprensible si tenim en compte que l'Ajuntament de Barcelona disposa de 1900 milions € per invertir en aquest mandat. El PAM no és res més que el reflex del primer any de govern de CiU: poques actuacions, propostes equivocades; actuacions desnortades....

Què manca al PAM de CiU: no hi ha actuacions adequades i decidides per fer front a :

-La creació d’ocupació de qualitat

-La garantia de l’educació pública

-El dret i el manteniment de l’espai públic

-L’urbanisme al servei dels barris i de la ciutat

-La millora ambiental i ecològica de la ciutat i l’Àrea Metropolitana.

-La continuació del procés descentralitzador cap els districte

-Per aprovar un Pla Estratègic de Turisme.

El PAM de CiU expressa la feblesa del govern, la seva incapacitat de definir i concretar un projecte estratègic per Barcelona, i la seva incapacitat de teixir complicitats per tirar-lo endavant. Amb el vot negatiu, ICV-EUiA vol expressar que no és que el document sigui insuficient, és que va en un sentit radicalment diferent del que defensem nosaltres.

PAD

La part més important del plenari va ser el debat i votació sobre el PAD. El document que el govern va sotmetre a votació és el mateix que es va presentar plenari juliol, ara pactat amb el PSC. Només hi ha hagut alguna reubicació d'objectius i algun mínim afegitó que no canvia ni en quantitat ni en qualitat el document.

On estan les aportacions ciutadanes que ens detallaven en la memòria participativa? No s'han recollit explícitament, la qual cosa implica, per una banda, que el govern no s'hi compromet, donat que, en no figurar en el document, no van ser votades pel plenari; per altra banda, això impossibilita el control de la seva execució per part dels ciutadans i entitats que han participat de bona fe en el procés i dels grups municipals del plenari. Aquesta és una mostra de com s'ha fet el procés participatiu del PAD, un procés fallit: han volgut sortir del pas amb una campanya barateta i ha sortit un nyap. Confús, poc productiu, sense una metodologia participativa clara, és una mostra del que significa la participació per CiU, un pur exercici d'aparador.

El PAD està totalment mancat de concreció. Apareixen objectius molt generalistes; manca concreció en el desenvolupament dels objectius en tasques i accions. Sovint es confonen els conceptes i la jerarquia de propostes. Es presenten com a propostes del PAD temes que ja s'estan desenvolupant o temes que ja estan en marxa des del mandat anterior. La concreció o ajust dels objectius de ciutat al territori concret de Les Corts és molt insuficient.

EL DOCUMENT QUE ES ES VA PRESENTAR AL JULIOL ERA MANIFESTAMENT MILLORABLE. EN AQUEST PLENARI HEM DE DIR QUE ÉS CLARAMENT INSUFICIENT

PRINCIPALS PROBLEMES QUE JUSTIFIQUEN VOT NEGATIU

Educació

Ni tan sols apareix com a punt específic. Com a molt s'esmenta, però no se'n parla. Apareixen elements puntuals en el que s'esmenta l'educació o els centres educatius que esquitxen diferents apartats de la proposta de PAD, però no hi ha cap element que ens faci intuir una política educativa pròpia (dins de les competències del districte), ni hi ha cap concreció. No apareix cap referència a necessitats equipaments educatius (només "instar" nou institut, quan això és un mandat del plenari).

Es tira de beta de temes que venen del mandat anterior (p.e. camins escolars, projecte patis oberts...).

0-3: no apareix cap referència, quan ha estat un dels temes que ha generat més aportacions. Ni es contempla.

SUSPENS EN EDUCACIÓ

Medi ambient

No hi ha cap mesura que faci referència a polítiques mediambientals. La concepció de les polítiques mediambientals que CiU va deixar entreveure amb la supressió de l'òrgan de participació mediambiental del cartipàs del districte és consolida en el PAD. Les polítiques mediambientals es redueixen a 0, no existeixen.

Parlen de renaturalització, de connectors verds... redueixen les polítiques mediambientals al manteniment de jardins, cosa que s'ha de fer, però la política de medi ambient va molt més enllà, és un concepte molt més ampli que ha d'abastar de manera transversal tots els àmbits de la vida quotidiana. No apareix ni una sola mesura concreta d'actuació en aquest àmbit per part del districte, ni tan sols l'aprofundiment o si més no la continuació del pla de medi ambient del districte que es va posar en marxa en el mandat anterior.

SUSPENS EN MEDI AMBIENT

Participació

No hi ha mesures per la potenciació de la participació ciutadana, per la seva racionalització, per millorar tant l'eficàcia com per aproximar l'acció política a la ciutadania. No es passa d'enunciats més o menys ben intencionats, però no hi ha mesures concrets. Una mostra és precisament el procés participatiu del PAD, confús, poc productiu (on estan les aportacions?) tal i com he comentat abans. Un procés que veïns i entitats han qüestionat en el plenari anterior, en els diferents consells, en les diferents reunions (o a nivell del conjunt de la ciutat la pròpia FAVB). Un nyap, en una paraula.

SUSPENS EN PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Economia

Només es parla del comerç i de fer un districte "bussiness friendly". No es parla d'una economia que doni impuls a actuacions per afrontar la crisi, lligades al territori i a la seva gent, de promoció de la innovació i l'emprenedoria en nous sectors econòmics d'alt valor afegit social i ambiental.

SUSPENS EN ECONOMIA.

PER TOT AIXÒ ICV-EUiA VA VOTAR EN CONTRA DE LA PROPOSTA DE PAD DE CiU I PSC.

SOBRE EL PACTE CiU-PSC.

CiU i PSC han pactat el PAD de Les Corts. L'abstenció del grup socialista equival a un si, donat que permet l'aprovació del PAD només amb els vots favorables de CiU. Amb aquesta actitud el PSC dóna aire a les polítiques de dretes i neoliberals CiU a l'Ajuntament de Barcelona i al districte de Les Corts. Això entra en contradicció, per exemple, amb propostes plantejades pel mateix PSC fins ara en el plenari de Les Corts o amb el suport que han donat a propostes nostres en el que portem de mandat. No veiem cap pàtina d'esquerres en aquest PAD per Les Corts. Que CiU faci polítiques de dretes ja és el que toca, ja hi estem acostumats. El que no entenem és que el PSC hi doni suport i d'aquesta manera renuncïi a fer d'oposició d'esquerres al districte i a la ciutat. Per exemple: 

-No es pot donar via lliure a aquest PAD i pretendre defensar l'escola pública 0-3

-No es facilitar l'aprovació del PAD i pretendre defensar les polítiques públiques de promoció econòmica.

-No es defensa una ciutat que potencia el que és públic, el que és de tots, donant suport a aquest PAD.

No es pot construir una alternativa progressista a l'actual govern conservador de Barcelona facilitant l'aprovació del PAM i del PAD de CiU

ICV-EUiA, ÚNICA OPOSICIÓ D'ESQUERRES AL PLENARI DE LES CORTS

En aquest espai d'alternativa, de propostes, de defensa d'un model diferent de ciutat, al costat dels moviments socials que lluiten en defensa de l'educació pública, de la sanitat de tots i per tots, d'una ciutat oberta, inclusiva, plural, verda... la ciutadania ens trobarà sempre a nosaltres, a ICV-EUiA, ara per ara l'única força d'esquerres del plenari de Les Corts.

Albert Pérez

Conseller portaveu ICV-EUiA

Què està passant aquí? (i III)

Tercera qüestió: tenint en compte tot el que he exposat fins ara, quins canvis en l’estratègia política d’ICV es produiran (els programàtics i ideològic, per tot el que he pogut llegir fins el moment, em semblen els adequats)? El primer es molt clar i senzill d’enunciar (però no tant de dur a termini): el tripartit d’esquerres (PSC, ICV, ERC) com a fórmula de govern es cosa del passat perquè el PSC, després d’algunes vacil·lacions durant l’etapa de Maragall, ha acabat per mostrar la seva autèntica cara: la seva fidelitat, per sobre de qualsevol altra consideració (i insisteixo en la paraula “qualsevol”), es amb el PSOE. Se’ls ha posat a prova infinitat de cops, i el resultat ha estat inequívoc. Ho han demostrat per activa i per passiva, i tret de que pateixin una escissió, s’han quedat en el bàndol “unionista”. En la qüestió nacional es troben mes a prop del PP que d’ICV, circumloquis i dialèctica apart. Per “sort” (per a ICV), el seu mal moment en tots els aspectes fa impossible que aspirin a guanyar cap elecció, la qual cosa “estalvia” la “temptació” de pactar amb ells (a nivell municipal la qüestió es diferent, es tracta, realment, d’un altre mon). Quin serà llavors el paper d’ICV? Quina serà la seva política d’aliances? A prop de qui estem mes a prop ara, d’una dreta catalanista liberal, o una socialdemocràcia “descafeïnada” i espanyolista? Jo em veig molt lluny, a distàncies siderals, dels dos. I si el nostre paper fos decisiu per a inclinar la balança en un sentit o un altre? Un decisió difícil i incòmoda, perquè estic d’acord en recolzar a totes les forces catalanistes (també a CiU) per a fer el màxim de força per a assolir el màxim possible de reivindicacions nacionals (independència inclosa, tot i que sobre això tinc molts dubtes), però no pas entrar en un possible govern d’unitat catalanista si aquest fos presidit per algú com Artur Mas, per pura coherència. La millor resposta a aquesta pregunta seria que aconseguíssim fer “el sorpasso”, i passar a ser la primera força de l’esquerra, cosa certament difícil, però si algú te una idea millor, que ho digui. I per fi, en cas de que s’arribés a convocar un referèndum d’independència (independència, no pas autodeterminació), i només hi hagués dues opcions, quin seria el sentit del vot que recomanaria ICV? Aquesta es una pregunta que ens faran sovint, i hem d’estar preparats per a respondre-la. Si la nostra resposta es fer pilotes fora, ens quedarem de seguida fora de joc, i ens ficaran al mateix sac que als socialistes.

I quarta pregunta: contempla ICV de debò la possibilitat de que es produiran canvis realment profunds? El federalisme, per a ser de debò, i per a que satisfaci a la majoria social de Catalunya, implica canvis constitucionals, canvis molt grans, de l’estil de que a la mateixa Constitució espanyola es reconegui l’existència de la nació catalana, que es doni caràcter legal a alguna forma de concert econòmic, que s’obri la porta a les seleccions catalanes i que el català segui reconegut no només com a idioma amb els mateixos drets que el castellà, sinó com a llengua vehicular única en l’educació, i amb tots els drets reconeguts a nivell europeu. Personalment, a mi m’agradaria moltíssim aquesta fórmula, mes que qualsevol altra, però no veig que això pugui ser possible perquè cal que els dos principals partits espanyols (no només un dels dos) els doni el seu vist-i-plau. I quina seria l’actitud d’ICV envers la independència total d’Espanya? La veu viable? Des del punt de vista d’ICV, quins son els seus pros i contres? Tenim suficients experts en tots els camps a les nostres rengleres: economistes, intel·lectuals, historiadors, tècnics de l’Administració Pública, càrrecs públics, pedagogs, parlamentaris a tots els nivells, sindicalistes, i fins i tot directius d’empresa, etc.. Poden ells elaborar algun document en el que quedi clar, i de forma didàctica quins serien els avantatges i inconvenients?

Encara mes: en el cas d’una reforma federal de l’Estat espanyol, que inclogués algun tipus de concert o pacte fiscal per a Catalunya, seguiria sent viable el mateix Estat espanyol? Jo estic convençut de que, en cas de separació (que veig pràcticament impossible, i precisament pel que diré a continuació), la mateixa existència d’Espanya no seria viable, al menys no pas econòmicament (i el País Basc es separaria immediatament). No entro a valorar aquí si ho seria l’existència de Catalunya. Però en un estat federal, amb Catalunya en possessió de gairebé tots els impostos com el País Basc i Navarra, i amb potestat de regular-los, de on obtindria els recursos la resta? No seria aquest un bon argument per a impedir fer qualsevol tipus de concessió, i tancar-se en banda (com està passant ara, efectivament). I llavors què? Existeix alguna possibilitat d’acord? Quin podria ser el punt de trobada? I amb quina força pot negociar Catalunya? L’altra banda te tots els triomfs a la seva ma, la legalitat, la força, i fins i tot els diners, perquè el Govern de la Generalitat es troba en situació de fallida tècnica. Per què hauria de fer algun tipus de concessió? Què o qui, li pot obligar? Estem, doncs, obligats a romandre eternament tal com estem ara (esgotades les vies constitucionals i estatutàries)? Per molts esforç d’imaginació i de bona voluntat que li intento ficar al problema, no aconsegueixo trobar cap resposta satisfactòria.

 
Eugeni Barco

Què està passant aquí (II)

Primera pregunta: hi ha ara mateix una majoria social independentista a Catalunya? Ni que fos emocionalment? Se que es molt difícil d’esbrinar, però l’esforç paga la pena perquè aquest fet condicionaria absolutament tota la resta de plantejament, polítiques, ideologia i discurs. No es el mateix un país que vol tenir un estat propi i independent que un altre que es “conforma” amb una altra cosa. No es pot deixar de banda, ignorar, menystenir, minimitzar o evitar aquest dilema. Fins ara, Iniciativa sempre havia “presumit” de fer les propostes mes avançades, mes radicals, mes avantguardistes en l’anomenada “qüestió nacional”, i en temes d’autogovern. Doncs be, ara, tot plegat, s’ha convertit en “La Qüestió”, i la primera cosa que la gent voldrà saber de nosaltres, es què hem de dir al respecte. El nostre tradicional federalisme, o fins i tot el  confederalisme, se’ns pot quedar curt i pansit, i a menys que aconseguim articular un discurs clar, contundent, diferenciat, coherent i creïble, correm el risc de quedar-nos en el mateix bàndol que els socialistes. Atenció! No estic avançant esdeveniments, ni saltant-me etapes, ni precipitant-me: no soc un “convertit” a l’independentisme d’última hora. Només dic que hem de marcar perfil. I tots els nostres trets distintius (ecosocialisme, feminisme, radicalisme democràtic, municipalisme, etc.) hauran de quedar “afectats” pel fet de que estem “predicant” a un país que vol ser independent (si es que fos així).

Segona pregunta: s’ha convertit realment CDC en un partit independentista? En el seu últim congrés sembla ser que així es va decidir, i els seus portaveus s’han cansat de repetir-ho. Pesos pesants del Govern de la Generalitat també s’han manifestat, tot i que amb mes prudència, i el mateix Mas, fins ara, mai ha pronunciat la paraula “independència”. Es un gir ideològic “sincer”, o es només electoralisme? S’atreviran a anar a les properes eleccions amb un programa independentista? Jo m’atreveixo a augurar que no ho faran, amb l’excusa de que CiU es una federació, i que l’altre soci, Unió, no es independentista. Quin serà el seu discurs, llavors? Es molt probable que, encara que sigui amb un programa ambigu o hermètic, aconsegueixin guanyar per majoria absoluta, si les eleccions es celebressin de seguida. I llavors, què? Un cop constatat que el Pacte Fiscal no es pot aconseguir tampoc, seguiran governant com si res no hagués passat, fent retallades i recolzant les retallades del PP a Madrid? Quin serà el seu projecte per a Catalunya? Totes les seves maniobres, gestos, declaracions, presència a les manifestacions, reclamació del Pacte Fiscal  i suposats girs ideològiques (i fins i tot anuncis de que la independència es proclamarà un dia d’aquests) només hauran estat una estratègia per a guanyar les properes eleccions? Es Artur Mas alguna cosa mes que un neoliberal oportunista? Fins a on s’atrevirà a arribar CiU, un partit que sempre hem considerat conservador i format per “gent d’ordre”? Com gestionaran, o explicaran, o justificaran el seu independentisme davant de la patronal i la banca, dos dels seus suports tradicionals?

Segona pregunta i mig (qüestions relacionades amb les dues primeres, o una de les dues): que es l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)? Qui hi ha darrere? En quina mesura se li ha d’atribuir la capacitat de mobilització que va fer sortir tantes persones al carrer el passat 11 de Setembre? He de reconèixer que gairebé mai no havia sentit parlar d’ells fins poques dates abans de la Diada. I segueixo sense saber massa, amb la qual cosa, i fins a rebre mes informació, mantindré un cert grau de reserva sobre ells. Potser a tots ens toca canviar una mica de “xip”: fins ara, tothom a Catalunya estava convençut de que darrera de tota mobilització, o senzillament manifestació multitudinària que tingués com a reivindicació la qüestió nacional, estava, directa o indirectament, CiU o algun membre de la seva “galàxia”. Hi ha motius per a creure que no es aquest el cas, i que aquí hi ha realment molta mes gent del que es podria pensar, i això implica que ha d’haver gent de procedència molt diversa. Es mes que probable que hi hagi molta gent de CiU, però també d’altres, i que, per un cop, CiU de moment no ho controla, al menys de moment. Un possible precedent, però d’una altra època: la Crida, que va omplir el Camp Nou, i que va aconseguir, al menys a estones, portar el debat sobre qüestions essencialment lingüístiques, culturals i identitàries (en un moment social, polític i econòmic molt diferent de l’actual), sense dependre ni deixar-se controlar per cap partit. I la seva força i capacitat de convocatòria eren limitades. Però l’ANC sembla haver “desbordat”, per nombre, organització i capacitat de mobilització a tots els partits, en un moment en que el prestigi d’aquests (de tots) es troba en el seu punt mes baix des de la restauració de la democràcia. I a mes l’objectiu de l’ANC es la independència, formar un estat propi, la separació de l’Estat espanyol, ho proclamen clarament i sense matisos, i no ho diuen en abstracte ni ho deixen per a un futur llunyà, sinó que plantegen una sèrie d’accions concretes, i amb terminis precisos, literalment per a demà mateix, literalment. Aconseguiran mantenir la seva força, credibilitat i influència? Quina serà la seva actitud davant de les properes eleccions? Donaran consignes de vot pels seus adherits (els seus documents no son prou explícits al respecte)? Seran capaços d’impulsar algun tipus de candidatura unitària? Podran fer d’àrbitre entre els diferents partits catalanistes? Tindran prou força com per a variar significativament els resultats previstos si algun partit (sempre parlo de CiU) els “vacil·la” i no parla clarament d’Independència al seu programa? Arribaran a entrar en conflicte amb CiU (o ICV, posats al cas) i els acabaran desqualificant com a “traïdors” o “covards”? I anat una mica mes enllà, i posats a especular, podria ser que ANC estigués en condicions de desplaçar a CiU com a força dominant en el terreny que ara dominen (la Catalunya “profunda”, fora de l’àrea metropolitana, o fins i tot dins d’aquesta)?

Què està passant aquí? (I)

Efectivament, aquesta es la pregunta del milió de dollars, que em ronda pel cap des de el passat 11 de Setembre, i per la qual no tinc respostes. I que espero que algú, amb mes informació, mes dades, mes visió, mes enteniment, mes intel·ligència o mes contactes que jo em pugui contestar.

He de dir, abans que res, que el dia en qüestió jo no hi era a Barcelona, ni tan sols era a Catalunya. Havia anat a passar el Pont de la Diada fora, aprofitant les restes de temps estiuenc. Aquest ha estat el meu costum els últims anys, sempre que les dates fossin propícies. Així, el 11 de Setembre de 2001 em va agafar, literalment, sota terra: en els moment en que els avions s’estavellaven contra les Torres Bessones a Nova York, jo hi era, visitant la cova de Bramabiau al Massís Central Francès. No en vaig saber res del tema fins que vaig creuar la frontera a La Jonquera, hores mes tard, i vaig posar la ràdio. El que vaig sentir em va semblar, inicialment, o be un programa de ficció, o la discussió de l’argument d’una pel·lícula, cosa ben estranya perquè Catalunya Informació (que es el que acostumo a escoltar per a posar-me immediatament al dia de com està tot) no acostuma a dedicar-li tant de temps a aquestes coses. Quan vaig sentir que RNE parlava també del tema, vaig començar a adonar-me de que es tractava d’un esdeveniment reial, i que era mes increïble que qualsevol guió o argument de ciència-ficció.

Doncs be, aquest any, vaig romandre durant quatre dies (dels quals vaig gaudir totalment) al si de la Castella mes “profunda”, a la província de Burgos, a on les notícies sobre els preparatius de la manifestació arribaven només en petites dosis, si es que arribaven. Jo ja sabia que la d’aquest any seria diferent a les dels altres, sabia que s’havien estant fent grans preparatius, sabia que aquest cop els grans partits catalanistes s’hi estaven implicant de debò, però seguia sense tenir clar fins a quin nivell d’assistència es podria arribar. Doncs be, el dia 11, dimarts, era l’últim dia del pont, i el dia de la tornada. No vaig sentir la ràdio ni veure la televisió en tot el dia. A mig camí, si fa no fa, entre Saragossa i Lleida vaig posar, com de costum, Catalunya Informació, i llavors vaig rebre, i de cop, la impressió que representaven les marejants xifres de l’assistència (vaig quedar estabornit quan vaig sentir “un milió i mig”, i encara no m’ho acabo de creure), el mar de banderes estelades, i  el lema de la reivindicació, totalment inequívoc (mai en la història de Catalunya una quantitat tan gran de persones s’havien reunit per a reclamar un estat propi, sense ambigüitat possible). Estava tornant a un país que no semblava ser el mateix que havia deixat només uns dies enrere, o no era el país la imatge del qual jo creia percebre fins aquell moment. I la informació, imatges, dades i sensacions que m’han estat arribant des de aquell moment, i fins el moment d’escriure aquestes línies no han fet mes que confirmar-me de que Catalunya ja no es el mateix país que jo coneixia, o que creia conèixer.

Opinar i dir coses ho pot fer qualsevol. Però fer-ho amb coherència, sense fer el ridícul i no quedar desmentit a l’instant per la realitat i l’evidència es una cosa molt diferent. Pretendre fer política, i a través de la praxi i el discurs, influir sobre el mon, la societat i l’economia, i la realitat de Catalunya implica, abans que res, i en primer lloc, conèixer be el terreny que es trepitja, com es la realitat amb la qual es vol interactuar per a influir sobre ella en un sentit o un altre, quin es el tarannà del conjunt de la ciutadania, saber de quin costat bufa el vent. Doncs be, aquest es el meu problema ara mateix. Em trobo perdut, desorientat, desubicat, flotant a la deriva. Les meves certeses (no totes, però si moltes) han desaparegut, sento que el terra es mou sota els meus peus. Tinc la rara sensació de que ha estat tot el país el que s’ha mogut, encara no se exactament cap a on, mentre que jo no m’assabentava, i per això, quan he sortit al carrer, m’he trobat amb que no reconeixia el paisatge.

Així que, per a tornar-me a orientar, i ajudar a orientar-se a aquells que puguin estar en la mateixa situació que jo, deixo anar algunes preguntes, les respostes a les quals m’agradaria molt conèixer.

Economia (i XIX)

I finalitzo amb una reflexió sobre com de lligada va l’economia amb la regeneració democràtica, i el govern de l’economia amb la democràcia mateixa. L’Estat de Dret no pot reduir-se al fet de que, si truquen a la porta a les cinc de la matinada, només pot ser el repartidor de la llet (Churchill). També ha d’incloure això, però si es redueix a aquesta per altra banda gens trivial fita, llavors es tracta d’un Estat de Dret ben pobre, de curta volada i que de seguida crearà desafecció i indiferència (jo diria que es el “model liberal” del Estat de Dret). No n’hi ha prou amb tenir garantides les llibertats i drets individuals. L’Estat de Dret significa que els seus ciutadans han de poder participar i contribuir en el seu govern i en la configuració del seu model social. Un ciutadà no es només sobirà dins dels murs de casa seva. També es amo i senyor (en la part que li correspon) de tot l’espai públic, de les institucions, de les polítiques, d’aquells àmbits de decisió que influeixen i governen sobre el conjunt de la societat. A un ciutadà se li ha de permetre dir la seva, i de forma vinculant, sobre el model de societat que vol, per activa i per passiva, i per les vies i mecanismes que s’hi estableixin. Això es una democràcia. I no ens enganyem: només hi ha un únic factor que configura el model de societat, i que son les relacions de producció, les formes en que es relacionen els agents econòmics, la forma en que es distribueix la riquesa o la manca d’aquesta. Deixar la economia fora de l’àmbit de la política significa, ni mes ni menys,  renunciar a que siguin els propis ciutadans, a través d’institucions i lleis, els que es governin a ells mateixos. Perquè una economia lliurada exclusivament a les lleis del mercat s’acaba girant en contra d’aquells els quals han renunciat al seu control. Ho hem vist al segle XIX, a començaments del segle XX, i a finals del segle XX i començaments del XXI. Els Governs reconeixen contínuament la seva impotència, incapacitat i inutilitat davant d’unes forces que son mes poderoses que tot l’aparell estatal, que no es mes que la “part executiva” de tot aquest gran edifici que es la sobirania popular, la democràcia, l’Estat de Dret. Estem farts de sentir les expressions de “no hi ha alternativa”, “es la única cosa que es pot fer”, “no tenim opció”, “ho fem en contra de la nostra voluntat”. Es un missatge que potser “soni” be a les oïdes d’aquest ens immaterial que es el Mercat, però que tenen conseqüències polítiques, estratègiques, històriques i morals molt perilloses. Sense anar mes lluny, la utilitat (o eficàcia, que es el mateix) d’unes eleccions lliures ja s’està posant en dubte, a partir del moment en que els partits amb opcions de guanyar es distingeixen per matisos, personalitats i estils però no per la política econòmica ni el model de societat (que es tot un mateix). Els partits que guanyen les eleccions no apliquen el seu programa (posat per escrit) sinó un de diferent, sense res en comú amb el primer, que no havien esmentat, o fins i tot del qual havien abominat explícitament. La justificació es sempre la mateixa: “no es pot fer altra cosa”. El descrèdit de la classe política (endogàmica, professionalitzada), alimentat pel escàndols de corrupció, les notícies de malbaratament (però algú els votava, i els seguia votant, dic jo) i la impotència reconeguda davant dels efectes de la crisi, es generalitzat. Només veus molt minoritàries (silenciades o marginades pels grans grups que posseeixen l’oligopoli de les comunicacions) s’atreveixen a proposar alternatives. Ja han hagut països (a la mateixa Unió Europea) on s’ha anomenat cap de Govern a una personalitat a la que no han votat els ciutadans, ni ocupava cap càrrec d’elecció popular, amb l’argument de que “ell si que sap d’economia” i “dona confiança”. El marge per a implementar qualsevol política, un cop “assumit” el fet de que l’economia “no es toca”, s’ha reduït al mínim, a la pura anècdota, i generalment amb el propòsit de crear “cortines de fum” de cara a la opinió pública i com a “munició” contra l’oposició. Els ens que realment dicten i decideixen les mesures que impacten de debò sobre el conjunt de la societat (i l’impacte es mes dur i significatiu, com mes modesta es l’economia del subjecte en qüestió) es troben fora de tot control democràtic, polític i institucional: el BCE, el FMI, les Agències de Qualificació, la banca privada (la que es creditora), els mercats del deute, les bosses internacionals, el mercat en definitiva. El següent pas seria renunciar a la “classe política” (que de totes formes es impotent i inútil), institucions, eleccions, partits, amb l’argument de fer encara mes estalvi. Qui governaria, llavors? El marcat, naturalment, ja sense cap intermediari, obstacle ni entrebanc.

Suposo que es una obvietat dir-ho, però jo, mentre encara tingui vida, forces, salut i voluntat, m’hi oposaré de totes les formes possibles a aquesta “dictadura del mercat”, a aquesta pèrdua de sobirania individual i col.lectiva. Finalitzo aquest escrit amb una crida per a que tots els seus lectors (o al menys, els lectors que hi estigui d’acord) facin servir els arguments que hi estan exposats com a eines i instruments per a defensar la democràcia i l’Estat de Dret del seu mes gran enemic d’aquest encara incipient segle XXI.

 Eugeni Barco

Economia (XVIII)

Tot el que s’esmenta a continuació (que només son exemples) s’ha de fer, com ja he dit abans, a nivell d’Unió Europea, o del contrari no serviria de res. O anem cap a una harmonització fiscal europea, o la Unió europea es convertirà en una simple zona de lliure canvi, un mercat únic, per molts discursos altisonants i declaracions institucionals es facin en sentit contrari. El punt de partida seria, sense dubte, un increment de la fiscalitat, i especialment sobre aquelles rendes prevenients de les transaccions financeres. Una taxa sobre tota transacció financera que no estigui acompanyada d’una prestació serveis o intercanvi de bens, es a dir, per a gravar l’especulació, seria molt benvinguda i no admetria cap argumentació en contra (excepte d’aquells que perdrien guanys, es clar). La limitació dels beneficis que proporcionen els “paradisos fiscals”, gravant a les societats i dipòsits domiciliats als mateixos seria un altre pas. Cal perseguir el frau i la evasió fiscal (a la qual cosa ajudaran les coses ja esmentades en aquest mateix paràgraf), i centrar-se en el grans defraudadors. Impost sobre les grans fortunes (en el cas espanyol, també les futbolístiques, les borbòniques i les eclesiàstiques). Banca Pública, encara que sigui a costa de part del mercat de la Banca Privada. Empreses públiques, en el cas de que manquessin empreses privades. Nacionalitzacions (quina paraula!), si la situació ho requereix. L’Estat es ben capaç de fer-ho, te els instruments suficients, només cal fer-los anar. Immediatament s’aixecaran les clàssiques veus en contra: ”afany recaptador”, “afany intervencionista”, “afany supervisor”, “afany regulador”. Doncs si, exactament d’això es tracta. Cal que l’Estat (o ens supranacional, que ben podria ser la mateixa Unió Europea) es doti de prou recursos per a poder actuar després. Quan hi ha diners a les arques pròpies, quan el finançament no depèn en exclusiva dels “mercats”, la força de les Administracions públiques es multiplica. Les possibilitats de fer coses s’incrementen, les lleis tenen mes força, la capacitat de fer-les complir també. En definitiva, no es cap revolució. Es posar a l’Estat de Dret davant del Mercat, i de fer-ho guanyar.

Economia (XVII)

Els acuso de renunciar als seus principis i ideals, tal com sona. Els acuso d’haver renunciat a la defensa i promoció de tot allò que es públic, col·lectiu, comunitari. Els acuso d’haver-se passat al terreny dels que propugnen que el lliure mercat, la banca privada i la liberalització, privatització i desregulació son eines pel progrés i creixement econòmic, i indirectament, per la justícia i cohesió social. Per si soles, ja hem vist que, socialment, només provoquen degradació. Econòmicament, només prosperitat (molta) per uns pocs. Els acuso d’haver renegat de totes aquelles polítiques i eines que l’actual marc legal permet aplicar per tal de posar fre al domini absolut del mercat i les seves conseqüències. Els acuso d’haver decidit, en contra de les idees que defensaven de bon començament, que l’afany de lucre ha de ser un factor mes important i poderós que no pas les lleis, les institucions, els organismes públics i l’acció del govern (i de fer-ho possible, que es pitjor). Els acuso d’haver renunciat al que era el seu principal tret distintiu, la construcció, creixement, consolidació i defensa de l’Estat de Benestar, i en conseqüència, els acuso tanmateix d’haver igualat i equiparat la seva política econòmica, la seva visió econòmica del mon i de la societat, a la dels liberals i conservadors. Els acuso d’haver-se convertit en còmplices i aliats dels poders financers i empresariats privats, en els seus instruments, els seus braços polítics, en els seus executors. Els acuso d’haver-se convertit en allò que es van convertir els liberals dels segles XIX i XX: sense qüestionar el model socio – econòmic, renunciant a qualsevol tipus de reforma estructural o institucional, en distingir-se de la dreta només en matèria de drets i llibertats, en conformar-se en convertir en llei allò que ja es una realitat al carrer, però en cap cas, en prendre la iniciativa i a atrevir-se a reivindicar nous drets i llibertats. Els acuso d’haver-se convertit en liberals ells mateixos, en “incolors”, en “asèptics”, “insípids”, planers, insubstancials. En el seu afany (o potser es complex d’inferioritat?) de convertir-se en “respectables”, “fiables”, “ponderats”, pragmàtics, realistes, flexibles i “força de Govern”, hem arribat a l’extrem de que hi ha socialistes que es converteixen en presidents del FMI, presideixen el consell d’administració de molts bancs (privats), i de ser un autèntics “campions” a l’hora de retallar drets laborals i socials, i uns excelsos “facilitadors” per a que el lliure mercat faci de les seves per tot arreu. I obeint sense la menor residència les seves exigències, incloent modificacions constitucionals a tota pressa, d’amagatotis i amb opacitat, sense debatre, sense exposar, sense explicar, sense justificar, sense preguntar.

Seré oportunista un cop mes: Marx va parlar de “superestructura”, per a referir-se a que els models de societat, sistemes de lleis, drets, llibertats i costums es trobarien sempre condicionats pel model econòmic, per les relacions existents entre els factors productius. Va enunciar aquesta llei en un moment en que, a Europa, encara hi havia països i societats en els quals les economies encara tenien trets medievals i feudals, i per tant, les seves societats tenien encara trets medievalitzants, malgrat disposar de ferrocarrils i telègrafs. D’altres estats, ja tenien una economia capitalista liberal i tenien, per tant, una societat capitalista liberal. Crec que queda clar el que vull dir: una societat basada exclusivament en el lliure mercat i on sigui el liberalisme el que “reguli” les relacions de producció, no pot, de cap de les maneres, tenir un sistema de serveis públics sostenibles, i per tant, no pot tenir Estat de Benestar. No es pot executar una política econòmica que apunti en un sentit, i una política social que apunti en sentit contrari (o perpendicular).

Es conscient de que la principal crítica que es pot fer d’aquest model (aquest Estat o ens transnacional “garantista”, que pugui sostenir l’”Estat del Benestar”) es la seva manca de viabilitat econòmica: en un mon globalitzat, i amb suficients indrets i escletxes per a fer circular el capital fora de l’abast de les agències tributàries, no seria possible recaptar prou recursos per a sostenir el gran “aparell” estatal que seria necessari. La pressió fiscal es faria insostenible per a aquells que no estiguin en condicions de fer servir els dits indrets i escletxes per a “esmunyir-se”. El Gran Capital, les grans inversions privades, els grans patrons es trobarien mes inclinats a desinvertir i marxar a indrets mes “favorables”, i l’activitat econòmica cauria en picat. Els mes febles, els assalariats, autònoms i pimes estarien mes perjudicats que no pas beneficiats. Be, el que puc dir, es que qui faci servir aquesta crítica es troba infectat pel “virus liberal” (o “neoliberal”). Aquesta “infecció” li impedeix de mirar mes enllà dels esquemes i les rutines mentals als quals ens hem anat acostumant (uns mes que altres) durant les últimes dècades.

De diners, n’hi ha, ja s’ha dit abans. Tothom ho reconeix. N’hi ha diners suficients per a finançar qualsevol cosa. Cal voluntat política per a fer-los sortir, i de posar-los al servei públic.

Economia (XVI)

Es precisament això el que resulta mes frustrant del mon (econòmic) actual (però que no es novetat, ni exclusiva del mon actual, per la qual cosa resulta doblement frustrant). Però es que s’ha accentuat quan mes “radical” ha esdevingut el liberalisme: ja no som amos del nostre propi destí, i els premis no es troben en consonància amb els mèrits. Passa mes aviat el contrari: paguen justos per pecadors, tant en el si de les pròpies empreses, com en el terreny de les finances i els serveis públics. Obrim els diaris, naveguem per Internet, o engeguem la televisió, i veiem com, quan es produeix algun tipus d’”enfonsament”, els “damnificats” reben “càstigs” molt diferents, i en cap cas en proporció amb els seus mèrits i demèrits (els quals mai es determinen, per altra banda). Indemnitzacions milionàries, contractes blindats, jubilacions daurades, clàusules secretes... o be el quedar-se al carrer amb una ma per davant i una per darrera. I a la hora de repartir els beneficis quan les coses van be, la proporció no canvia massa. Uns sempre guanyen (en siguin responsables de l’èxit o del fracàs, o no), els altres guanyen una mica, o ho perden tot. En realitat, aquest “principi” de “justícia divina” mai ha format part dels principis i lleis del liberalisme, sinó mes aviat el contrari. Te orígens en el Mon Antic, ha rebut la sanció bíblica, i es troba present a totes les utopies, incloent la socialista i l’anarquista. Sembla ser una cosa lògica, de sentit comú, evident. Però, en realitat, no es troba entre les poques lleis del liberalisme. Mai ningú va arribar a assegurar que seria dins del liberalisme on mes probablement es pot aconseguir que el Mon sigui just amb un mateix, que es reconeguin els mèrits o que no es malbarati el talent (tampoc el contrari). La Història, la experiència i la pràctica ha demostrat que, en aquest sentit, no es millor que qualsevol altre sistema.

A l’autor no li importa que el qualifiquin d’il·lús, d’ingenu, d’utopista, d’irrealista (i l’omple d’orgull que l’acusin de “marxista”, “comunista” o “desfasat”). En resumides comptes, el model de l’Estat fort i econòmicament actiu, garant dels serveis públic, no es altra cosa que l’”Estat Providència”, o l’”Estat del Benestar” que la majoria dels partits polítics europeus, de diferent signe ideològic, van arribar a defensar, en un moment o un altre. I no només això: ho van construir. No en la mateixa proporció a tot arreu, però va ser en realitat, i encara ho es a molts indrets, encara que, de defensors fervents i  incondicionals, ja no queden masses. Vull dir que es possible que siguin molts els que parlen de “defensar-lo”, “mantenir-ho”, “fer-ho viable” (això ja es mes inquietant), però ningú de “fer-ho créixer”, de fer-ho evolucionar, d’explotar a fons les seves potencialitats i possibilitats, que son moltes. La solució es troba aquí: desenvolupar de tal forma aquest “Estat del Benestar” que esdevingués “imbatible”, tan poderós i fort que pogués arribar a fer tòrcer el braç al mercat, que fes de dic de contenció contra aquest, que pogués proporcionar un espai de seguretat, de llibertats i serveis garantits, on les persones siguin tractades com a ciutadans de ple dret, i no només com a consumidors i productors. Un espai des de qual també es pogués arreplegar forces, coneixements i habilitats que es puguin fer servir per a transitar per l'oceà procel·lós de les forces del capital.

Qui te, avui dia, prou voluntat política per a transitar per aquest camí, per a fer front als excessos del liberalisme, de la liberalització, de la privatització, la desregulació i de la tirania dels mercats? Per desgràcia, molt pocs, tot i que hi ha senyals (per exemple, a Grècia) que alguna cosa s’està movent. Però de moment, la única cosa que impera es un pessimisme generalitzat. Un pessimisme, que evidentment, te responsables polítics concrets. Des de aquestes línies, apunto amb el meu dit acusador no pas als que es proclamen a si mateixos “liberals”, perquè ells sempre havien propugnat la preponderància absoluta del lliure mercat sobre qualsevol altra cosa (en això son coherents: la gent suposo que sap a qui vota), sinó a la “galàxia socialdemòcrata”, a tots aquells que s’anomenen a si mateixos “socialistes”, i que militen i simpatitzen amb les sigles agrupades sota el paraigües de la Internacional Socialista, i aquells que “presumeixen” de que el seu “ideal” socioeconòmic es afí a la socialdemocràcia.

Economia (XV)

Setena conclusió: confiar cegament en que el sagrat mercat per a aconseguir la fita de la plena ocupació, o al menys una reducció significativa de l’atur es, avui (2012), i fa cent anys, una forma no només de rentar-se les mans en aquesta qüestió, sinó deixar anar un torpede contra totes les conquestes socials (i també polítiques, i econòmiques) assolides en l’últim segle, i un greu atemptat contra la cohesió social. Els Estat i Governs liberals (i també els que son, formalment, no liberals) exhibeixen amb orgull els llocs de treball, o les perspectives de llocs de treball, que es creen sense intervenció directa seva, i proclamen que son exemples de que “l’economia funciona”. En realitat, es una forma de reconèixer les seva absoluta incapacitat, impotència i el que es pitjor, la seva absoluta manca de voluntat d’actuar per a solucionar un problema que no només es un problema econòmic, sinó un greu incompliment d’un dret fonamental, com es el dret a una feina i un salari digne. Fa ja dues dècades que es senten frases com: “la millor política social es crear llocs de treball”, “es millor tenir feina que tenir drets”, “no es pot deixar passar cap oportunitat”, “cal flexibilitzar”, “cal treballar mes”, “cal eliminar obstacles per a que es creï ocupació” (no son frases de fa cent anys, sinó recents; la última, es d’un cap de govern i secretari general d’un partit suposadament d’esquerres). Hem acabat per assistir a l’espectacle de veure com dos governs regionals (molt liberals tots dos, això si) s’enfronten en una mena de subhasta (de drets) a la baixa per a aconseguir atreure a un inversor estranger de credencials (també judicials) molt dubtoses com a principal remei per a reduir la taxa d’atur. Que un govern no disposi d’ absolutament cap instrument (propi) per a solucionar el principal problema dels seus ciutadans es vergonyós. Que es limiti a esperar a que “passi alguna cosa” frega la criminalitat. Be, en realitat no es cert que no es faci res de res: es fa el que els mercats demanen i no poden fer perquè per sort encara no tenen capacitat legislativa per ells mateixos, es a dir, eliminar drets i llibertats. I un cop fet això, el govern de torn es seu a esperar, un cop mes, a que “passi alguna cosa”. Això ja no es indiferència davant de la sort del aturats: es totalment dolós. Seguiria sent dolós, i ètica i fins i tot històricament condemnable si donés resultat, però el fet cert es que no dona cap resultat. L’atur persisteix, i tendeix a créixer. Només un curt de gambals, un total incompetent o un fanàtic desproveït de la menor capacitat de raciocini insistiria en adoptar contínuament mesures que no donen resultat. Si estiguéssim en una guerra, el símil seria ordenar atacs frontals contra una posició fortament defensada  sense importar les baixes, i així fins a fer caure la totalitat dels efectius disponibles. En el nostre cas, els “efectius” son de dos tipus: persones a l’atur, i drets laborals i socials, tant de les persones aturades, com els dels que tenen feina. Per a solucionar el problema de l’atur, cal prendre mesures valents, enèrgiques i decidides, però no en el sentit en el que ens hem acostumat (resignadament) últimament. El “valor” i l’”energia” els ha de demostrar l’únic agent econòmic capaç d’actuar a banda de les corrents, cicles i “humors” del mercat, el mateix Estat (o ens supranacional), i el “subjecte” de les dites mesures ha de ser el mateix mercat. L’Estat s’hi ha de presentar, i arribar fins a on calgui. Exemples històrics n’hi ha molts, i molts son els exemples d’Estats democràtics de dret que ho han fet, i amb ple èxit (insisteixo en el caràcter “democràtic” i “de dret” de les mesures: l’atur no es pot solucionar “a costa del que sigui”). Naturalment, donat el greu problema d’endeutament públic existent, aquesta no pot ser una mesura aïllada. Però si s’apliquen de forma conseqüent les primeres sis conclusions a les que he arribat, llavors sí que seria perfectament factible.

El corol·lari de tot plegat, es que la premissa d’Adam Smith de que la recerca del benefici propi redunda en la consecució del be comú ha demostrat ser certa només com a excepció, i en un termini de temps limitat. En general, i a mig i llarg termini, la recerca del benefici propi porta a això, al benefici propi (empre a costa dels altres), o al fracàs (no sempre els negocis surten be) i la ruïna (depenent de la sort, la diligència, del context i del punt de partida). Confiar en la “llei d’Adam Smith” per a solucionar tots els problemes individuals i col·lectius (econòmics i socials) es una ingenuïtat pels que pateixen les conseqüències d’aquests problemes (que son “els de sempre”), i una irresponsabilitat molt gran (exagerant, jo diria que frega el genocidi) per part d’aquells que tenen la responsabilitat de solucionar-los (els governants). L’autor, per dir-ho clarament, es nega a assumir que els seus drets, llibertats i el seu propi benestar es trobin totalment condicionats, i de forma biunívoca, a que algú, en algun indret del mon, i no necessàriament en el mateix moment (i no importa qui), faci un cabàs de diners. L’autor assumeix, accepta, i troba just i lògic que el seu benestar i riquesa i fins i tot nivell de llibertats siguin conseqüència del seu esforç, talent, coneixement, us del temps i decisions que ha pres (fins i tot de la sort), i de la mateixa manera accepta que la seva desgràcia i misèria sigui conseqüència de la manca de traça, vicis, desídia, mandra o incapacitat per a prendre decisions (per això es considera un existencialista a ultrança), però es nega a que la seva existència estigui governada per un factor que es troba totalment fora del seu abast, que es l’afany de lucre d’algú llunyà i de qui ni tan sols coneix l’existència, i qui no ha de donar raó a ningú de les seves accions i decisions.

ICV-EUiA VOTA EN CONTRA DELS PAD A TOTS ELS DISTRICTES

El president del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà, ha anunciat avui el vot contrari de la coalició a tots els Programes d’Actuació de Districte (PAD) que es debaten aquesta setmana en els Plenaris territorials.

“Els PAD contenen la concreció als barris del viratge que impulsa el govern de CiU en el model de ciutat: una involució en les polítiques de cohesió social, retallada de drets, frenada en sec en la inversió en equipaments de proximitat i nul·la sensibilitat ambiental”, ha afirmat Gomà.

“El Programa d’Actuació Municipal (PAM) marca aquest canvi de rumb i els PAD el fan tangible”, per la qual cosa “en coherència amb el nostre rebuig al PAM, votarem també en contra dels fulls de ruta als districtes”, ha afegit.

“La nostra és una postura nítida i inequívoca”, ha assegurat el president d’ICV-EUiA al Consistori, per qui “els PAD que es debaten a partir d’avui no ofereixen resposta a les necessitats dels barris ni de la gent que lluita per seguir construint la Barcelona del 99%”.

“Malgrat disposar de salut financera a les arques municipals, l’activitat del govern de Trias als districtes s’ha caracteritzat fins ara per aturar la inversió pública, revisar actuacions previstes que ja comptaven amb l’acord veïnal i obrir les portes a la privatització de serveis”, ha assegurat Gomà. “No veiem que els PAD modifiquin en res aquesta orientació”, ha afegit.

Economia (XIV)

Segona conclusió: deixar a l’economia de mercat, en mans exclusivament en mans del mercat es un suïcidi, encara que pugui semblar una contradicció. Em remeto a l’experiència: un mercat sense llei, ni ordre ni control (això inclou la banca) només porta al desastre, tard o d’hora, i les seves conseqüències (atur, deutes, fallides, “forats” financers) acaben revertint sobre l’Estat, i només sobre l’Estat (al menys que el mateix Estat s’acabi desentenent de la sort (econòmica) dels seus propis ciutadans, com el “model EEUU”, filosofia que em nego a adoptar). Per tant, i per a evitar danys, es lògic que l’Estat sempre tingui molta cosa a dir sobre l’economia, en forma de regulació, supervisió i control, perquè cap altra instància podria arribar a fer-ho amb suficient eficàcia i sobretot contundència.

Tercera conclusió: cal pagar impostos, i que els pagui tothom. De forma progressiva: qui pagui mes el que mes tingui. No només per motius de justícia social (que també), sinó per motius d’eficiència: escanyar només a les classes assalariades, els autònoms i les Pimes no aportaria recursos suficients perquè el capital es troba concentrat (des de sempre) en altres mans. Be, es troba concentrat perquè així s’ha decidit amb les polítiques fiscals que s’han seguit durant l’últim mig segle, però especialment les últimes dècades. Recursos, diners, n’hi ha. Cal fer l’esforç per a que surtin a la llum, i tributin.

Quarta conclusió: l’austeritat, la frugalitat i la limitació de la despesa (pública) son conceptes teòrics contra els que es difícil argumentar per ells mateixos, però que s’han de situar en el seu context. Si algú proclama que el seu objectiu es reduir despesa, i després anuncia que efectivament s’ha gastat menys no té per què significar que s’ha assolit una fita lloable (tret de que un sigui un liberal recalcitrant). Cal veure en què s’ha deixat de gastar, i quins efectes tindrà això (normalment, els liberals no parlen d’això: per a ells, qualsevol quantitat de diners que passa de les arques públiques al domini del mercat, ja es una bona notícia per ella sola). No es el mateix estalviar despeses supèrflues que renunciar a serveis el bon funcionament dels quals garanteixen l’exercici efectiu de drets i llibertats bàsiques i irrenunciables (que son molts, i que haurien de créixer, no pas decréixer). Em nego, i rotundament, a assumir una disminució dels drets i dels serveis públics, cap d’ells, que em corresponen com a ciutadà amb l’argument de que no hi ha recursos, que la economia no ho permet. No es un caprici ni la defensa d’uns privilegis: es la defensa de la meva condició de ciutadà i de persona, de subjecte d’uns drets que son meus independentment de la meva renda, propietats, capacitat de despesa o endeutament, o volum de la meva contribució fiscal, una condició a la que ningú en el seu sa judici hauria de voler renunciar en cap condició. Una altra cosa es que els diners públics es gastin en coses supèrflues, luxes innecessaris o que senzillament es malbaratin. Aquí sí que s’hauria d’aplicar a fons l’austeritat, i renunciar a tots aquells projectes finançats amb diners públics que no reverteixin en el be comú.

Cinquena conclusió: els drets, llibertats i serveis públics no poden, de cap de les maneres, estar condicionats a l’economia (es a dir, al mercat), perquè això significarien que no son permanents ni incondicionals i si reversibles. L’exercici efectiu dels drets i llibertats només el pot garantir de forma permanent, efectiu i real un Estat (o ens supranacional) sòlid, fort, solvent, eficient i eficaç, alhora que democràtic, transparent i sotmès al control de la ciutadania i de les lleis. Ningú mes: el “model americà”, el del individualisme i autosuficiència a ultrança, el del granger assegut al porxo de casa seva amb un rifle a la ma, amo i senyor de la seva propietat (i per tant, “lliure”), no em resulta gens atractiu, ni pràctic, ni generalitzable. I per a que això sigui possible, cal dotar a l’Estat de tots els recursos que li siguin necessaris. Els drets i les llibertats (efectius) costen diners.  Si es necessiten mes recursos, cal obtenir-ne, o fabricar-ne. Renunciar a costejar un Estat garantista es renunciar als propis drets i llibertats.

Sisena conclusió: si volem que aquest Estat (o ens supranacional) garantista es trobi sempre en bon estat de salut (econòmica i operativa), llavors la recerca de recursos per a mantenir-ho en tal ha de ser una prioritat. Això, que sembla una obvietat, en realitat vol dir: que altres coses son menys importants. Si per garantir drets, serveis i llibertats, l’Estat necessita créixer, expandir-se, o ocupar espais que abans no ocupava, a costa d’altres ens (mercats, empreses, propietats, ens financers o qui fos, sempre que s’acompleixin les lleis i els procediments que els autèntics governants i propietaris de l’Estat, el seus ciutadans, han aprovat lliurement), doncs ho haurà de fer, perquè la prioritat ha d’estar ben clara: el be comú, les llibertats, el benestar i el futur de les persones (físiques), abans que els guanys particulars, i fins i tot abans que la eficiència de la economia de mercat en el seu conjunt. Naturalment, no hi ha res a objectar si el que cal es que l’Estat es redueixi o perdi volum, sempre i quan s’aconsegueixin (de forma segura i garantida) els objectius abans esmentats. També s’ha de tenir en compte que la suma global de recursos (econòmics, humans, energètics, materials, naturals) no es infinita, i que hi ha límits que l’activitat humana (i conseqüentment la de l’Estat o ens transnacional) no pot traspassar. Però els límits son els de la sostenibilitat, no els del mercat.

Economia (XIII)

Tercera obvietat: deixar l’activitat econòmica, i molt especialment la prestació de serveis públics, parcial o exclusivament en mans del mercat no es garantia d’absolutament res (entre altres coses, ni de creació de llocs de treball, ni de la qualitat dels mateixos). Be, si que garanteix una cosa: que algú acabarà fent diners (amb molta probabilitat, algú que ja en tenia molts diners abans). El mes gran argument contra la presència de l’Estat com a empresari o agent econòmic es que actuava al marge de la lògica del mercat, restringia el camp d’acció per a les empreses privades, actuava com un fre de l’activitat econòmica, i que era ineficient perquè no admetia la competència. Era millor deixar tot en mans d’empreses privades. Això (que no deixa de ser una argumentació interessada) s’ha demostrat que es fals. La mes gran eficiència de les empreses privades respecte de les públiques es un mite, comprovat en carn pròpia. Es dur, cru i increïble, però es veritat. Els “miracles econòmics” no existeixen. O només existeixen en termes comptables. Els que es pretén “vendre” com a “miracle” en realitat només es una combinació de dues coses extremadament simples i tan velles com la Humanitat: treballar mes i cobrar menys. Sembla tan increïble que ningú ho vol acceptar, però es la pura realitat. Només cal fer un seguiment de la història de qualsevol empresa (no importa el nom, la mida o el sector, sempre que no estigui fortament regulat), i es podrà comprovar que acabarà per ajustar-se a un mateix patró. I quin es aquest patró? Doncs que la tan sagrada (o santificada) “competitivitat” sempre te dos efectes, i sempre els mateixos. El primer, es que la competitivitat no es sostenible a llarg termini. Sempre acaba amb la proclamació d’un vencedor, que queda en posició de monopoli o d’oligopoli (o pacte tàcit de “no-agressió” entre “gegants”). I així, quan tu pots fer el que vulguis, qualsevol pot presumir de “gestor brillant” i de “geni”. En el mon de les empreses, mes que xifres, noms i sigles, i històries de superació personal, el mes  interessant es esbrinar (si es que es possible) l’autèntic motiu pel qual el vencedor ha acabat per assolir el triomf, i si realment era el millor de tots els competidors des de tots els punts de vista, incloent el servei i el producte ofert. No es una informació que habitualment sigui fàcil de rastrejar, però sempre paga la pena, i es habitual trobar-hi sorpreses. El segon efecte es que aconseguir “competitivitat” dins d’una organització sempre es fa a costa de l’element mes feble de la mateixa, que es, ara com fa cent anys, la ma d’obra menys qualificada, la menys experimentada, la mes jove (o la que es dona), o la que es troba en un esglaó mes baix de l’organigrama de la companyia. Que ningú pensi que es fàcil l’ascens, la promoció i el triomf en el si d’una companyia (es clar que sempre hi ha excepcions), independentment dels mèrits, talent, coneixements i esforç, perquè a tota organització d’una certa magnitud, pública o privada, hi ha inèrcies, rutines, resistències al canvi, castes i “vicis organitzatius” arrelats, incloent la tan injuriada “selecció negativa” dels règims totalitaris, perquè per a règim totalitari, una empresa de gran mida es un magnífic exemple.

Quarta obvietat, que ja havia fet constar abans: reduir els impostos i incrementar els mecanismes per a que es puguin evadir (la “evasió il·legal” es un tema apart) acaba per conduir a la disminució dels recursos econòmics de l’Estat. No es cert que menys impostos signifiqui també una mes gran disponibilitat de liquiditat i per tant, una mes gran activitat econòmica, i per tant, una “compensació” per la menor pressió fiscal. La única cosa certa que s’aconsegueix amb una reducció de la fiscalitat es que creixin les fortunes privades a costa de les arques de l’Estat (també creixen les desigualtats socials, però es una cosa tan evident que no cal ni esmentar-ho). Però la experiència ens diu (veure les obvietats anteriors) que això no garanteix un bon funcionament de l’economia. I que quan hi ha problemes, tothom (les grans fortunes, també) miren cap a l’Estat, demanant ajut.

Passo a enumerar algunes de les meves conclusions. La primera, i la mes important: en un mon globalitzat, el marge d’acció per a un Estat individual es molt petit. No es pot fer una política (econòmica) radicalment diferent de la dels països del seu entorn. L’àmbit d’actuació hauria de ser, com a mínim, la Unió Europea. Però en un mon tan globalitzat, ni tan sols això seria suficient, em temo.

Economia (XII)

El FMI, parlant clar, es un dels principals instruments del liberalisme econòmic a escala planetària. El país que hi demani un crèdit haurà de fer-se a la idea de que, entre les (moltíssimes) condicions que se li imposaran hi haurà una liberalització (privatització) radical de la seva economia, incloent tots els serveis, els quals inclouen, sense limitacions, els serveis socials. La experiència ens diu que entre les condicions a complir es trobarà l’increment d’impostos, especialment els indirectes o regressius (IVA, per a ser mes precisos), i també la privatització dels recursos naturals, una cosa molt habitual pels països en vies de desenvolupament. No es gens d’estranyar, ja que al directori del FMI es sumen dues forces per a apuntar en la mateixa direcció: l’ortodòxia financera i els interessos dels països mes poderosos, que son també els principals abanderats de l’economia liberal, i de la liberalització de tot allò que fos possible. Donat que els països que recorren al FMI es troben en situació límit, sense accés als “mercats financers”, i sense cap altre recurs, les seves exigències, per molt extremes i inacceptables que puguin semblar, sempre acaben per ser acceptades. En altres paraules, son una forma perfecta de xantatge. Per això, si l’Estat Espanyol acaba per demanar ajut al FMI (tal com insinua el BCE), poden posar-nos a tremolar, perquè el remei pot ser pitjor que la malaltia.

Que fer, doncs? Com sortir de la crisi sense deixar la justícia i la cohesió social pel camí? Es possible conservar el model social europeu i aplicar alhora un liberalisme econòmic sense contemplacions? Ens hem de resignar a una societat dual, on una petita minoria acapara tota la riquesa i el benestar, mentre que una majoria estarà condemnada de per vida a una lluita per la subsistència? Hem de tornar a un model econòmic previ a la Segona Guerra Mundial? Ens hem de fer a la idea de que, aquí en endavant, l’Estat “passarà” dels ciutadans, i que aquests s’hauran de “buscar la vida” com millor puguin? La única sortida per a escapar de la precarietat permanent i de per vida serà convertir-se en empresari d’èxit, o emigrar?

La meva resposta només pot consistir en una sèrie d’obvietats. Però son obvietats que sembla que si li han oblidat a tothom, o potser son obvietats massa incòmodes i fins i tot a “contracorrent” que a molta gent no li interessa escoltar, i menys escampar.

La primera obvietat es que es troba fora de qüestió que el liberalisme es un sistema econòmic ideal per a generar riquesa. S’ha de dir aquesta veritat, però fins el fons: no crea riquesa per a tothom, només per a alguns. L’atractiu d’aquesta doctrina es que entre aquests “alguns” podria estar, en teoria, qualsevol persona. La veritat matemàtica, mil vegades demostrada, es que el mes probable per a qualsevol persona es el no aconseguir estar entre aquests “alguns”. I anant una mica mes lluny, en un liberalisme ortodox, donat que l’èxit i la riquesa crida a mes èxit i mes riquesa, de la mateixa forma el fracàs crida al fracàs, i la misèria a la misèria. Lliurant a l’individu als seus propis i únics recursos es condemnar-lo al fracàs sempre, amb unes poques excepcions. El mercat no es ni just ni equitatiu, i no recompensa (amb excepcions) al talent, al mèrit o a l’esforç. Només es un còmplice incondicional (amb excepcions) dels que ja hi tenen una posició dominant. En cap mercat (i vull insistir en aquesta afirmació) es produeix una competència totalment lliure, lleial, en igualtat de condicions, i sobretot, havent pres la sortida des del mateix lloc.
Segona obvietat: un mercat lliure i desregulat no es regula a si mateix, i no es sostenible, i no garanteix una assignació eficient dels recursos, al menys no pas de forma contínua i sostenible. Un mercat “salvatge” o be acaba per convertir-se en un monopoli, o per col·lapsar-se. El temps per a que una d’aquestes dues situacions arribin depèn de la velocitat a la que es mogui el capital, i en un context com l’actual, sense fronteres ni barreres econòmiques, amb lleis mínimes o inexistents, amb transaccions instantànies i perspectives de guanys gairebé infinites, tot pot passar (i l’experiència ens diu que efectivament, passa) molt de pressa. Al final, sempre es reprodueix la mateixa situació: el capital queda acumulat en molt poques mans, mentre que la resta queda totalment “devastada”. I en aquesta situació, el mercat ja no pot seguir funcionant. El liberalisme no preveu mecanismes per a “revertir” la situació. El liberalisme deixa al seu pas piles de “cadàvers” econòmics. I si això no es materialisme dialèctic, que algú m’expliqui per què no.

Economia (XI)

Per això, el BCE ha deixat anar que ell podria anar al “rescat” dels països amb dificultats, si, però només si els països amb deute acompleixen una sèrie de condicions. I aquí, el BCE pot parlar amb mes claredat i precisió que els “mercats financers”. Pot dir al pa, pa, i al vi, vi. Els governs ja s’imaginaven que per a que els “mercats” rebaixessin la taxa d’interès per a comprar deute, calia fer “reformes”, es a dir (parlant clar un cop mes), retallades. Per exemple, als mercats els agradava molt la “idea” d’una retallada dels drets laborals. Es una forma molt senzilla, bàsica i elemental de “visualitzar” com de be funciona el “poder fàctic” que es el capital, i que es mes poderós que qualsevol govern i qualsevol legislació. Però el que els “mercats” no podien dir amb claredat (per no tenir un “portaveu” explícit i únic) era quina reforma laboral volien, exactament. S’intuïa, i de fet es sabia quina reforma volien (la mes extrema que un pugui imaginar, i fins i tot mes enllà), però mai es va arribar a posar negre sobre blanc tal petició, i a mes era una cosa que cap govern (al menys, fins ara), no estava disposat a assumir. Be, doncs ara, el BCE, sí que te canals de comunicacions definits, i missatges molt clars al respecte, i ja ha deixat molt clar què es el que vol que facin el Estats. No se li pot retreure ambigüitat, confusió o incoherència. Si els Estats volen que el BCE compri el seu deute públic, ha d’emprendre una sèrie de reformes (s’ha de llegir sempre “retallades”) perfectament explicitades, i no hi ha res mes de que parlar, ni negociar. El Estats no tenen prou poder com per a fer tòrcer el braç al BCE, al igual que els Estats tampoc no tenen prou poder per a fer tòrcer el braç als mercats.

Queda per explicar el paper de la última sigla que ha entrat “en joc” en el context de la crisi. Es tracta del Fons Monetari Internacional, o FMI. Tot i que seu nom no ho expliciti, es, en realitat, un banc, però un banc expressa i exclusivament creat per a que el facin servir governs de països sobirans. El FMI va ser fundat al 1945 i el seu objectiu era, i es, facilitar crèdits a aquells països amb problemes de liquiditat, sobretot als països en vies de desenvolupament. Inicialment, van realitzar una tasca important facilitat el rellançament econòmic dels països d’Europa Occidental immediatament després de la Segona Guerra Mundial. Es pot dir que la comunitat internacional va aprendre dels seus errors, i va crear un instrument molt útil i eficaç per la dinamització econòmica, l’absència del qual va provocar els greus problemes econòmics i financers que es van succeir després de la Primera Guerra Mundial, que van culminar en la “Crisi del 29” i que finalment van conduir a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

El FMI no es el responsable ni emissor de cap moneda. Al no ser una empresa privada, sinó un organisme internacional, no te com a objectiu últim l’obtenció de beneficis comptables. Però tampoc es una ONG, ni molt menys. No es pot permetre tenir pèrdues, ni que els préstecs que concedeix es quedin sense pagar íntegrament (per la seva pròpia viabilitat com a institució, i per a no crear precedents). Per tant, fila molt prim a l’hora de decidir quant de diners, i en quines condicions, presta als diferents estats. Un estat en plena guerra civil, o en procés de dissolució, per posar exemples extrems, no te la menor possibilitat d’obtenir un crèdit. Estats com a Somalia, Sudan o Síria, no serien ben rebuts davant de la “finestreta” de préstecs. Fins a la dècada de 1990, cap país del desaparegut bloc soviètic tampoc hauria estat atès. El FMI te com a òrgan de govern (on es decideixen les qüestions respecte dels préstecs) un directori de 24 persones. Algunes d’aquestes persones estan designades per determinats països (els econòmicament mes poderosos), i d’altres, per grups de països (els econòmicament mes febles). No obstant, el vot de cada persona d’aquestes 24 te un pes diferent. En la pràctica, i com es de preveure, son les principals potències econòmiques (incloent també la Xina, Rússia i Aràbia Saudí) les que controlen l’organisme, del qual també son els principals proveïdors de fons.

Economia (X)

Cal fer constar que en el rescat (per part de l’Estat espanyol) de la banca no hi havia cap compromís, ni obligació legal, ni moral, ni polític de fer-ho. La decisió la van dictar les xifres econòmiques. Com ja he explicat abans, la banca es imprescindible per l’economia. Sense banca (privada), senzillament, no hi ha economia, al menys no pas una economia capitalista liberal. L’Estat espanyol va decidir en el seu moment que era preferible que el mateix Estat s’endeutés a “ignorar” els problemes de la banca, i que aquesta, com qualsevol empresa privada, fes fallida. L’Estat s’hauria estalviat determinats maldecaps, però hauria tingut d’altres. Puc esmentar alguns, com ara mes atur, sortida de capital estranger, retirada d’inversions, deslocalització d’empreses, recessió econòmica general, però això pertany al camp de la teoria i l’especulació perquè no existeix cap mètode, fórmula o llei que digui que es va prendre la decisió correcta. A Islàndia, per exemple, es va fer el contrari, i la gran illa segueix sense enfonsar-se a l’Atlàntic Nord.

Amb el deute públic de Catalunya passa una cosa similar, però amb la diferència important de que Catalunya no es un Estat membre de la Unió Europea, i la seva capacitat fiscal es molt restringida. Per a entendre’ns: Catalunya te capacitat per a fer despesa i endeutar-se, però no pas capacitat plena per a recaptar diners via impostos per a fer front a les seves obligacions de pagament. Hi ha una cosa que sí que pot fer: emetre deute públic, es a dir, posar-se en mans dels ja mil cops esmentats “mercats financers”. Com que aquests “mercats financers” saben de les capacitats de pagament que te Catalunya, i que son menors que l’Estat espanyol, actuen en conseqüència, i per això els interessos dels seus préstecs son mes alts, i el marge de maniobra del Govern de la Generalitat es menor. Però com que Catalunya no es un Estat sobirà, sinó que forma part d’Espanya, te la potestat (i en realitat, no li queda altra sortida) de demanar préstecs, ajuts, o “rescat” , o “intervenció”, o com se li vulgui dir, al Govern Espanyol. I un cop mes, es repeteix el mateix esquema: qui te la paella pel mànec i els diners, l’Estat espanyol (malgrat tenir les seves pròpies dificultats), es troba en una posició de força per a exigir, a canvi d’ajut en forma de diners, contraprestacions concretes, que en aquests moments encara no s’han precisat, però que de ben segur seran de caire polític, econòmic, administratiu i estratègic. Parlant clar, i gràficament, quan els mitjans parlen d’”intervencions” de les comunitats autònomes per part del Govern central, està dient que les dites comunitats passaran a ser menys autònomes.

Tornant a l’actual crisi del deute dels Estats, i davant de la impossibilitat d’aconseguir diners de la banca privada (a un interès raonable), varis països d’un cert pes econòmic de la Zona Euro (Espanya i Itàlia), han proposat que es faci una cosa no prevista en cap tractat de la Unió Europea, tot i que no contradiria cap llei ni procediment: que sigui el mateix BCE el que presti diners als Estats. No directament (es impossible, perquè no hi ha cap banc estatal, no hi ha banca pública), sinó comprant deute públic. A un interès menor que el que està disposada a fer la banca privada, els “mercats financers”. Tècnicament, no hi ha res que impedeixi de fer-ho. Formalment, el BCE no depèn de cap altre poder ni institució, es independent, i només depèn de la seva voluntat el fer-ho o no. Però els criteris que te el BCE per a decidir-se no son estrictament econòmics, tècnics, freds, comptables, sinó també polítics i estratègics. El BCE no es una simple “finestreta”: malgrat la seva teòrica independència, en realitat no es totalment independent. No es ni una ONG, ni una empresa privada, ni es comporta exactament com un Banc Central Estatal. Al seu consell directiu s’asseuen càrrecs polítics anomenats pels governs dels països de la Zona Euro, i els que son econòmicament mes poderosos son els que tenen mes influència sobre les seves decisions. Això fa que el BCE sigui una institució ben “peculiar”, que ni es “insensible” ni “mercantilista” com un banc privat, però tampoc tan “després” com una ONG o una entitat social, ni el seu mecanisme de presa de decisions es tan “transparent” ni “democràtic” com el d’una institució democràtic. A la fi i a les postres, es tracta de diners, i amb això “no es juga”, i aquí es on queda en evidència on es troba l’autèntic poder i capacitat de decisió del segle XXI. El raonament del BCE (que es mes o menys l’argument dels països econòmicament mes poderosos, començant per Alemanya i seguint amb França), en essència, es que, si “salva” als països amb problemes de deute, crearà un important precedent, i “animaria” a altres països, en un futur proper o llunyà, a recórrer a la mateixa solució, a confiar en que, sense importar quin sigui el deute que arribin assolint, acabaran per ser “rescatats”. Si tots els països de la Zona Euro arribessin a aquesta situació, llavors seria la Moneda Única la que faria fallida perquè el BCE no podria “rescatar” a tots els països simultàniament.