dimecres, 29 de gener del 2014
ICV-EUiA PREGUNTA AL DISTRICTE PER LA GESTIÓ CÍVICA DEL CC LES CORTS
La gestió cívica o ciutadana és una fórmula de gestió específica d’un equipament de titularitat municipal o d’un projecte d’intervenció, acordada entre l’Ajuntament de Barcelona i el teixit associatiu del territori objecte de la intervenció, per la qual una entitat sense ànim de lucre es fa càrrec de la gestió d’un equipament o projecte d’interès general.
S’està duent a terme el procés d’elaboració del plec de condicions per a la gestió cívica d’equipaments municipals a Les Corts, en concret referit al Centre Cívic Les Corts. Les entitats que utilitzen aquest equipament han mostrat la seva preocupació pel desenvolupament d’aquest procés i pel seu resultat final.
Per al grup municipal d’ICV-EUiA és imprescindible, en la definició del model d’entitat que pot accedir a la gestió cívica d’un equipament municipal, assegurar el caràcter local d’aquesta entitat, la seva vinculació al barri o a l’equipament en qüestió, per tal que doti al projecte de gestió cívica de la màxima representativitat i arrelament al territori i entre les entitats que l’han d’utilitzar, garantint la participació i la coresponsabilitat de totes elles en la mesura de les seves capacitats, que és el que al cap i a la fi permetrà un ús eficient dels recursos des d’una perspectiva social.
Després d'haver presentat un prec al darrer plenari del districte que el govern no va acceptar i per poder fer el seguiment oportú de la qüestió, ICV-EUiA Les Corts presenta dues preguntes al govern del districte sobre la situació del CC Les Corts perquè ens les respongui per escrit.
En la primera, davant els dubtes que ha generat el procés d'implantació d'un model de gestió cívica en aquest equipament, demanem que el govern ens informi per escrit sobre aquesta qüestió i que es debatexi en el consell plenari.
Pregunta escrita gestió cívica CC Les Corts
En la segona demanem explicacions sobre la retirada i no substitució del mobiliari del CC Les Corts, que està dificultant les activitats de les entitats.
Pregunta escrita mobiliari CC Les Corts
Farem el seguiment oportú i informarem de la resposta que rebem del govern del districte.
Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de les Corts
dilluns, 27 de gener del 2014
Ara és demà: connectem les lluites socials
En els darrers mesos, tant ICV com EUiA ens hem marcat una fita prioritària: obrir un nou temps per combatre i contrarestar el veritable procés deconstituent que patim. Un moment de creixement de les desigualtats, però també de desposseïment de drets i retrocés en les llibertats.
ET PROPOSEM CONSTRUIR UN ESPAI OBERT DE PARTICIPACIÓ I ACCIÓ, PER INTERCANVIAR EXPERIÈNCIES I PROPOSAR NOVES ACCIONS.
I és per això que volem trobar-nos el dissabte 1 de febrer al matí en
l’Assemblea Oberta.
dijous, 16 de gener del 2014
El mes important (i VI)
En realitat, ja resta ben poc a dir. Crec que
he deixat ben clar que tot intent de reforma constitucional està condemnat al
fracàs per manca de prou consens entre el conjunt de les forces polítiques
espanyoles, que son les úniques que ho poden decidir, mes enllà de la voluntat
expressada per les forces polítiques catalanes. Això només pot significar una
cosa: que la concepció de l’Estat espanyol que existeix fora de Catalunya, i de
que hi existeix a dins, son diferents. Donat que els ciutadans espanyols
escullen lliurement als seus representants, i també ho fan els catalans, hem
d’entendre que uns i altres no comparteixen el mateix projecte polític, o el
mateix país. Es a dir, que Espanya i Catalunya son dos països diferents! Poden
dos països diferents conviure dins d’un mateix estat, i compartir una mateixa
Constitució? Un cop mes, afirmo que si, que es possible. Però no pas dins
d’aquesta Constitució. Hauria ser dins d’una altra. Em sap greu dir això de la
Constitució Espanyola de 1978, però l’evolució política ha demostrat que es
així. Es reformable, doncs, aquesta Constitució, per a arribar a donar cabuda
als drets, sensibilitats i interessos de tothom? Es reformable, sí, però jo no
veig com, no ho veig viable, no ho veig realista, no soc capaç de trobar
interlocutors autoritzats, tret de que alguna de les parts en litigi renunciï a
algun principi fonamental i que es precisament la base del desacord.
M’agradaria que s’arribés a aquest punt, que s’engegués aquesta dinàmica, però
en el moment present ni tan sols la força política que ha demostrat alguna
intenció de negociar (PSOE), ha donat a entendre que pot fer alguna concessió.
I ja he dit que, fins i tot en el cas de que donés aquest pas (que no ha
donat), seria del tot insuficient i fins i tot seria inútil perquè qui te la
“clau” es la dreta espanyola, que segueix “enrocada”. Res a fer, res a esperar.
Si, segueixo considerant-me federalista, però
no vull que em comptin en el bàndol d’aquests perquè no considero que
l’estratègia consisteixi en negociar i esperar a que “passi alguna cosa”
(aquesta “cosa”, com ja he esmentat abans, consistiria en una victòria
electoral del PSOE en el conjunt d’Espanya, no necessariament en unes eleccions
generals). I mentrestant (i pot ser molt de temps), doncs acotar els caps.
Considero que aquest temps (polític) ja ha passat. Encara mes: em nego en rodó
a que em segueixin considerant com a “unionista” com acostumen a fer els
columnistes, comentaristes, periodistes i agents mediàtics en general contraris
a la independència. Aquests, fent recomptes, sempre consideren “dels seus” als
federalistes (i fins i tot als confederalistes) perquè, amb tots els matisos
que es vulgui, segueixen defensant una Catalunya “unida” a Espanya. I per ells,
“això es el mes important” (resulta curiós, però aquest va ser el lema
electoral del partit de Fraga a les eleccions de 1977), per això a les seves
sumes (via enquestes) els surten gairebé tants “unionistes” com
independentistes. Però jo no vull que m’hi sumin.
Per a
mi, “Espanya no es el mes important”. Es mes important la democràcia, la
justícia, la convivència i el consens. L’existència de lleis i institucions
ajustades a la voluntat popular. Sense minories (de cap tipus) excloses. Amb
(tots) els drets humans. Amb llibertat(s), igualtat i solidaritat. Sense abusos
de poder (siguin aquests via armes, lleis o diners). Si Espanya (a través dels
seus representats democràtics) ho accepta així, endavant, fem tots un esforç de
consens i canviem les regles de joc i de convivència. A mi m’agradaria, ho dic
un cop mes per si no hagués quedat clar. Però soc pessimista: no veig cap
indici de que el sistema polític espanyol vagi a patir una revolució o ni tan
sols una forta sacsejada, ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Espanya
seguirà sent la que es, i ho dic amb profund pesar perquè així ho decideixen
els espanyols, que poden ser excel·lents persones, oberts de ments, tolerants i
desitjant el millor per a tothom (incloent Catalunya i els catalans), però
segueixen votant a qui voten. Si la cosa segueix així, la solució mes pràctica
es trencar i intentar un projecte diferenciat i restringit a un territori
menor. Si s’arribés a aquest punt, crec que seria mes factible. Se que no es
una solució ni perfecta ni idònia, però les altres son encara menys viables
(tret de que algú m’ho demostri). En política rara vegada tindràs la
possibilitat d’escollir entre una opció bona i una dolenta, sempre toca escollir
entre dues opcions dolentes. S’ha d’escollir entre companys de viatge
desagradables, però per desgràcia arribarà (encara no ha arribat) el moment en
que no es pot romandre en la indefinició (a mi em repugna veure als líders del
meu partit al costat dels de la dreta catalanista, però l’alternativa a això es
brindar amb els del PP i Ciutadans, que es pitjor). Pot arribar a ser traumàtic
i provocar vertigen (a mi, personalment m’ho provoca), però serà la solució que
provoqui un consens mes gran al si de Catalunya (em fan riure els que parlen de
“fractura social” en cas d’independència: ja existeix la fractura social quan
una majoria (independentista) es troba “presonera” d’un ordenament legal amb el
que no està d’acord).
Últim paràgraf. La consulta del 9 de Novembre (no
em pregunteu si s’arribarà a celebrar o no: no estic en condicions de veure
tant lluny, però, a canvi, no m’esmunyiré a l’hora de definir-me sobre el
sentit del meu vot) ha de ser considerada com el que es: un mitjà i no un fi en
si mateix. Diré que jo no hauria plantejat la pregunta d’aquesta forma, però
soc conscient de la relació actual de forces. El meu vot, ara mateix, seria
“si-si”. Si abans de la votació, arriba alguna proposta (autoritzada) que sigui
interessant, podria modificar aquest vot, però el primer “si” seria sempre
invariable. Però, insisteixo, es tracta d’un mitjà i no un fi. Jo considero que
si s’aconsegueix una resposta inequívoca (la qual cosa no està tan clara),
serviria per a assolir una posició de força, desbloquejar la situació i fer de
palanca per a iniciar canvis en la direcció que he intentat explicar
anteriorment. Però si res es mou, jo estic disposat a assumir el risc (notable)
que suposa una declaració unilateral (tot i que m’agradaria que no fos
unilateral) d’independència. Com a últim recurs, però ho acceptaria.
Eugeni Barco i Samodelov
Barcelona, 16 de Gener de 2014
El mes important (V)
Ja ho he esmentat abans, però ho repeteixo per
si de cas: sense reforma constitucional, no resta el menor marge per a
incrementar l’autogovern. Be, sí que es podria arribar a aconseguir una cosa, i
només aquesta: un millor finançament. Sempre de forma temporal, i amb caràcter
“reversible”, donat que sempre dependrà de la voluntat del Govern central. I
els governs (de diferent signe) ja han dit ben a les clares que de cap de les
maneres acceptaran res semblant a un Concerto una Sobirania econòmica. Es
podria argumentar que “millor això que no res” (tornem al “peix al cove”), però
dubto molt que hi hagi prou majoria política a Catalunya per a “conformar-se”
amb tant poc: una Generalitat que s’avingui a signar això (i només això) no
duraria “ni un telediari”. També s’ha de dir que tot plegat només entra en el
terreny dels desitjos perquè en cap moment s’ha sentit a ningú (“amb galons”, i
de fora de Catalunya) que ofereixi alguna cosa semblant.
Amb això vull dir que, després d’haver
estudiat totes les possibilitats i tots els fets, només resta una postura
lògica: la independència. Vol dir això que m’he tornat independentista? No
seria del tot il·lògic: els “vells bolxevics” hem anat a parar a “indrets
ideològics” molts diversos, però no es el meu cas. Considero que segueixo on
estava, i es el lloc on he d’estar, però el que ha canviat ha estat el país. Em
refereixo a Catalunya. No es el mateix fer política a un país on els
independentistes son una petita minoria, que a un on son majoria (absoluta o
no, això es una altra qüestió). Un país on la Constitució de 1978 ja no es la
base del consens. Un país on tots els paràmetres de la política, tots els seus
fonaments, s’han desplaçat radicalment. Tampoc es el mateix fer política al si
d’un partit on la meitat dels teus companys son independentistes declarats, com
es el cas d’ICV. També es important fer constar que, ni al si de Catalunya ni
al si d’ICV, el fet de que un sigui independentista o no, no representi cap
discriminació, diferència de tracte, “estigma” o menyspreu. Tot això influeix.
Jo, en el fons, em segueixo considerant
federalista. Sempre ho he estat, no estat un “descobriment” recent. No actuo
amb la fe del convers. A la fi i a les postres, les meves arrels (vitals,
culturals, polítiques i ideològiques) procedeixen d’un país que era (al menys,
formalment), federal. I de petit em van ensenyar que aquella era la millor
forma de garantir la pluralitat, la cohesió i la convivència. Alguna cosa
d’això m’ha quedat.
Ara be, els anys i l’experiència m’han
ensenyat que cap construcció política pot sobreviure sense que al darrera hi
hagi una clara voluntat popular, expressada democràticament mitjançant
eleccions i consultes lliures i democràtiques. Sembla una obvietat, però es una
obvietat que últimament s’ignora. Quan un ordenament polític i jurídic no
s’ajusta a la voluntat popular, per els seus fonaments, ja que aquests estan
bastits precisament sobre la voluntat popular. Llenço unes quantes preguntes,
la resposta de les quals es molt òbvia (un cop mes), i crec que il·lustren
perfectament el que vull dir. Per què Catalunya (des de que hi ha eleccions
democràtiques per sufragi universal) te un sistema de partits polítics
radicalment diferent a la resta d’Espanya? Per què els partits polítics
majoritaris a la resta d’Espanya son minoritaris a Catalunya? Per què
l’esquerra espanyola (o espanyolista) mai ha tingut el menor èxit a Catalunya?
Per què fins i tot la dreta catalanista va fer front comú contra la dictadura
franquista, a diferència del que va passar amb la resta de l’Estat? Per què els
col·lectius amb mes afiliats de tota Catalunya (els sindicats de treballadors,
amb 360.000 entre els dos majoritaris) reafirmen contínuament els seu caràcter
de “nacionals”?
Alguna cosa te Catalunya que la fa diferent
(políticament), i no es tracta exclusivament de la llengua, la cultura, la
història, l’economia, la geografia, l’orografia o la proximitat amb la frontera
francesa. La immigració, la globalització, l’expansió (o crisi) de l’economia
(i molt menys la repressió) no han “esborrat” aquest caràcter diferencial. Si
fins i tot la Patronal catalana (la bancària, també) te un talant diferent! No
parlo ni de sentiments identitàris (jo em considero “apàtrida que viu i
treballa a Catalunya”: el país que sí considerava meu fa gairebé un quart de
segle que no existeix), ni de greuges passats, ni de símbols, ni de cap
“mística” vinculada amb alguna data històrica o un indret físic concret. Però
cada cop que un ministre del Govern d’Espanya obre la boca, sento que està
parlant per a una gent en la qual jo no m’hi incloc. I no importa que canviï el
ministre o governi un altre partit, mai els puc arribar a considerar dels meus.
Amb els Consellers de la Generalitat tinc un sentiment diferent: tampoc son dels
meus, també rebutjo la seva política, però ja no els percebo com si fossin d’un
altre planeta (geogràfic i ideològic). I no esperin que un republicà de
naixement consideri un rei senil, malalt i a sobre vestit d’uniforme sigui un
símbol d’unitat, modernitat i progrés. Ho dic un cop mes: es obvi que Catalunya
es una entitat diferenciada de la resta d’Espanya. També es obvi que es una
nació perquè així ho han decidit els seus representats, escollits
democràticament, un cop i un altre, al llarg de dècades i de segles. Igualment
es obvi que aquesta realitat no ha pogut ser recollida en cap text legal perquè
l’ordenament jurídic actual no ho permet. La conclusió, un cop mes, es mes que
òbvia: cal modificar l’ordenament legal per a que s’adapti a la voluntat popular,
i no pas a l’inrevés. Perquè en això (entre moltes altres coses, però també en
això) consisteix la democràcia.
El mes important (IV)
Hi ha un missatge implícit darrera d’aquest
“federalisme constitucionalista” (o potser ni tan sols implícit): sí que hi ha
algú que està disposat a assumir i gestionar l’actual marc legal,
constitucional i estatutari. Donada la gran impopularitat i el nivell de rebuig
que aquest marc te actualment a Catalunya, es de justícia reconèixer que s’ha
trobat una forma d’acceptar-ho, però sense dir-ho.
Es clar que darrere d’aquesta retòrica hi ha
un segon missatge, no massa subtil ni innovador: “si ens voteu a nosaltres
(PSOE) o ens doneu suport, potser no tindreu federalisme perquè no hi ha prou
majoria, però molt probablement les coses us aniran millor perquè nosaltres sí
que us prometem canvis legislatius i noves competències i transferències,
sempre dins dels límits de la Constitució”. Es tracta, mes o menys, del de
sempre, d’escombrar cap a casa, amb un discurs lleugerament modificat (ara hi
surt la paraula “federalisme”). Molt decebedor. En això consisteix la renovació
política i la regeneració democràtica, versió PSOE? Amb això es pensa crear
il·lusió? Amb això pensen convèncer a prou gent dins de Catalunya fins a
arribar a la majoria? Amb això pensen sumar altres forces polítiques? Es
possible que al si del PSOE de fora de Catalunya encara no s’hagin adonat del
que està passant (a Espanya i a Catalunya)? Em sap greu dir-ho: si be el PP i
el PSOE (fora de Catalunya) no son el mateix, però sí que s’assemblen força,
massa pel meu gust. El PSOE (i el PSC, aquest amb matisos), cada cop que se li
posa a prova de debò, decep (en matèria d’autogovern, en matèria econòmica, en
matèria social). Ara, fins i tot, decep quan es troba a l’oposició a tot arreu.
No oblidem que en el tema de la consulta / dret a decidir, el PSOE ni tan sols
l’accepta (en cap circumstància), amb la qual cosa fa que la pretensió del PSC
de celebrar-la un cop s’hagi rebut “llum verda” es converteixi en pur fum. Ni
tan sols tinc clar que el federalisme d’IU sigui dels que m’agraden a mi, o que
sigui el que jo entenc per federalisme. Com a molt, els puc oferir el benefici
del dubte, per allò de que allà també hi ha bolxevics. Es clar que, en el pol
(ideològic) oposat, es troben uns altres federalistes, els de UPyD, que
propugnen un Estat espanyol federal, però amb competències pels diversos Estats
Federals força disminuïdes respecte de les que gaudeixen ara mateix les
Comunitats autònomes.
Petit incís: pot ajudar a fer un millor
anàlisi de la situació el fer-se a la idea de que en tot país (Catalunya mes
que a Espanya) el sistema de partits politics no te per què romandre estable.
No existeix cap llei que obligui, per exemple, a que CiU sigui el primer partit
en nombre de vots (a qualsevol elecció), o que PSC (o PSOE) sigui el principal
partit de l’esquerra, o que hi apareguin nous partits que desplacin als ja
existents. I cap partit es “imprescindible” o “obligatori”. Ja no existeixen
els mateixos “complexos d’inferioritat”: ja no es cert que existeixin “lleialtats
indestructibles” (només resten les dels aparells mediàtics), “partits
imbatibles”, “bases sòlides”, “reductes inexpugnables”, o fites que una
determinada força no pugui assolir, sola o acompanyada. I per contra, tot
partit es susceptible de desaparèixer, escindir-se o quedar reduït a la
irrellevància (això a ICV, sobretot, o sabem millor que ningú). Ens hem
acostumat a que la ideologia (o fins i tot la ètica i la coherència) hagi
deixat de ser la base de l’existència d’un partit. Potser està tornant el temps
en que els principis son una cosa que els votants tornin a exigir.
Pot resultar xocant per a alguns, però arriba
el moment de fer servir un aforisme de ni mes ni menys Sherlock Holmes
(esmentat a dues de les seves històries) com a base per a justificar les
afirmacions que venen a continuació. Diu així: “quan s’ha descartat tot allò
que es impossible, allò que resta, per molt improbable que sembli, ha de ser
per força la veritat”.
Crec que ha quedat prou clar per a tothom que la
reforma constitucional no es viable, entre moltes altres coses perquè el
redactat de la mateixa Constitució de 1978 ja es va encarregar de que fos així.
I les circumstàncies no ajuden. Siguem realistes: pactar un nou Estat Federal (o Confederal) amb una força com el PP, que va
declarar la guerra a l’Estatut? Algú veu a la totalitat dels diputats del PSOE
votant el reconeixement de Catalunya com a nació, o la sobirania fiscal, o el
“blindatge” de determinades competències? M’agradaria que no fos així,
m’agradaria molt que el panorama polític a Espanya fos un altre, però per
desgràcia les dades que es disposen sobre aquests assumpte apunten en sentit
contrari. Per aquesta via no anem enlloc, no te sentit intentar negociar amb
algú que no està disposat ni tan sols a parlar. Es una pura pèrdua de temps. I
ja s’han perdut uns deu anys en matèria d’autogovern, no es poden perdre mes.
El mes important (III)
Arriba el moment de parlar del federalisme. Jo
sempre m’havia considerat a mi mateix com a federalista. Als documents d’ICV hi
ha molt nombroses referències al federalisme. Tradicionalment, l’esquerra
catalana havia considerat el federalisme com la millor fórmula per a aconseguir
un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya i alhora assolir el màxim de drets
i llibertats nacionals. El federalisme, en abstracte, sobre el paper i en la
teoria era (es) força atractiu, força enriquidor, força pràctic, sembla donar
satisfacció a tothom. Sembla una paraula màgica. El problema arriba quan es tracta
de posar-ho en pràctica, o al menys donar les primeres passes per a posar-ho en
pràctica.
El “problema” del federalisme era (es) que no
es podia exercir unilateralment, tal com el Tribunal Constitucional s’ha
encarregat d’establir (l’Estatut era un “exercici federalista”, però la sentència
s’ha encarregat de dir que no era una via vàlida). No només feia falta un
interlocutor, sinó que feia falta reformar la Constitució Espanyola. Alguns (ja he parlat d’ells)
afirmen que no es així, que l’actual Estat de les Autonomies ja es un Estat
federal excepte en el nom, i fins i tot millor, però això no deixa de ser una
opinió.
Es reformable la Constitució Espanyola?
Indiscutiblement que sí. Aquest es el principal argument que presenten els
partidaris del federalisme (entre els quals m’agradaria incloure’m, però per
desgràcia se’m fa cada dia mes difícil). “Reforma constitucional” es una frase
que “sona” molt be, sembla també molt atractiva i inclusiva. Per desgràcia, es
una reforma que, en la pràctica, resulta del tot impossible de fer-la. No es
tracta d’una reforma qualsevol. En realitat, depèn de l’abast que se li vulgui
donar al “federalisme” que es vulgui posar en pràctica. Perquè de
“federalismes”, n’hi ha tants com partidaris del mateix. N’hi ha “federalistes”
que es conformen amb canviar de nom algunes institucions: on abans deia
“comunitats autònomes”, que es digui “estat federal” (o un terme semblant), i
assumpte resolt. O alguna altra reforma cosmètica semblant (l’anomenada
“Declaració de Granada” del PSOE es pobríssima: “ofereix” un nivell autogovern
que no arriba ni al de la versió de l’Estatut que va aprovar el Parlament de
Catalunya al 2005). No cal dir que el “meu” federalisme (ni el de ICV) no es
aquest. El que jo veig com a “federal” va molt mes enllà: implica modificar el
Títol Preliminar, on es parla de la nació espanyola i de la seva
“indivisibilitat”. Tot el que no impliqui reformar radicalment això em sembla
només una operació cosmètica, una enganyifa, un federalisme buit de contingut.
Es possible modificar aquesta part de la
Constitució? Un cop mes, la resposta es “si”. Ara be, per a aconseguir-ho fan
falta unes majories molt fortes a les dues Cambres de les Corts espanyoles, una
dissolució de les mateixes, una ratificació per part de les dues Cambres
novament electes, i després, una ratificació per part d’un referèndum. Deu n’hi
do! Es possible aconseguir que les dues
forces polítiques majoritàries acceptin que Espanya deixi de ser una única
nació? Acceptarien que hi haguessin altres nacions, amb dret reconegut
d’autodeterminar-se? Ho acceptaria el conjunt del cos electoral espanyol?
M’agradaria que la resposta a aquestes preguntes fos positiva, però per
desgràcia no ho es. Ara mateix, ni tan sols el PSOE ho accepta plenament. Que
es pot esperar? M’agradaria que algú m’argumentés en sentit contrari, però per
desgràcia no he aconseguit trobar res semblant.
Sempre des del meu modest punt de vista, declarar-se
“federalista”, avui dia, a Catalunya, es tot menys “trencador”, o innovador, i només
serveix per a “quedar be”. Donat que reclamar un Estat Federal no es una cosa
que depengui en exclusiva del “federalista”, sinó de la bona voluntat
(inexistent) d’un tercer (molt poderós), el seu abast polític no passa de les
bones intencions (i que consti que jo respecto les bones intencions en aquest
terreny) i la retòrica. No implica el menor compromís, descarrega la
responsabilitat última en un altre, permet “salvar la cara” (fins a un cert
punt). Avui dia, reclamar federalisme a Catalunya es la mes còmoda i fàcil de
les postures polítiques perquè ve a dir, mes o menys, el següent: “jo vull
reformes, vull que l’Estat Espanyol sigui federal; vull que es reconegui a
Catalunya com a nació; ara be, per a això sigui una realitat fa falta que el PP
també ho accepti, i no es el cas. Llàstima! De debò que em sap greu! Però això
es el que diu la Constitució, i cal sotmetre’ns-hi. No podem passar d’aquí.
Esperem, negociem, mirem de pactar, a veure que podem aconseguir i mentrestant,
les coses tampoc estan tan malament. I ningú em podrà acusar d’immobilista”.
Com ja he dit, es donar en el fons la raó a la dreta espanyola (i la
espanyolista), acceptar en la pràctica el “status quo” i acceptar que hi ha un
dret de “veto” que no es pot superar.
El mes important (II)
Però, existeixen possibilitats reals
d’incrementar el grau d’autogovern i de reconeixement nacional per a Catalunya
dins de l’actual ordenament legal? La resposta es que sí, es pot, al menys pel
que a competències es refereix. Però el que passa, i degut a la famosa
sentència del 28 de Juny de 2010, es que aquests canvis han passat a dependre
en exclusiva de la voluntat del Govern espanyol de torn, i no pas de la
voluntat de la Generalitat o el Parlament de Catalunya. I aquesta “concessió”
pot quedar revertida mes endavant per la voluntat d’un futur Govern espanyol de
diferent signe, o de les Corts espanyoles, on el pes dels diputats catalans es
i serà sempre minoritari. No hi ha, ni hi haurà, cap altra “palanca” o
“instància d’apel·lació” a la qual recórrer. Ni tan sols es pot parlar de
“blindatge” o salvaguarda de drets, competències i atribucions: només hi ha
“garantia” per a aquelles que son específicament esmentades a l’article 148.
Tota la resta poden ser “revocades” o minvades, com per exemple les
competències lingüístiques o l’ensenyament. Això es el que, segons la dita
sentència, afirma la Constitució espanyola. Això no es una opinió o
interpretació: en el temps transcorregut des de l’estiu del 2010 ha passat
exactament això, i no hi ha cap indici de que res hagi de canviar. La LOMCE
(“llei Wert”) es un clar exemple. La manca d’entusiasme envers el Corredor
Mediterrani es un altre. La llei de la unitat de mercat, un tercer. En el
millor dels casos (sempre hipotèticament), el que pot passar es que canviï la
composició política de les Corts espanyoles, però això es un factor sobre el
que des de Catalunya no es possible influir, com ja s’ha dit. En altres
paraules: el futur de Catalunya queda en mans de votants que no resideixen a
Catalunya.
La primera conseqüència, i ben lògica, d’aquest
estat de coses es que, a Catalunya, i de forma majoritària (però no pas
unànime), el terme “Constitució” o “constitucionalisme” ha quedat força
devaluat. Partits i persones han canviat d’opinió al respecte (jo, entre ells,
tot i que em va costar reconèixer-ho). Si la Constitució ja no es sinònim
d’autogovern, sinó mes aviat una reducció, o en el millor dels casos,
“congelació” del mateix, la seva reivindicació i defensa ha passat a mans
d’aquells que propugnaven precisament això, un fre o disminució de l’autonomia
política de Catalunya. Cada cop que s’invoca la Constitució referida a
Catalunya cal parar l’orella: es tracta de defensar una actuació del Govern
central de signe centralitzador o per a contrarestar o criticar una actuació o
declaració del Govern de la Generalitat o del Parlament.
Des del meu modest punt de vista, no es
possible que, ni a curt ni a llarg termini els partidaris del “status quo” (o
de rebaixar el “status quo”: recordar el contingut del recurs
d’inconstitucionalitat) es converteixin en força majoritària a Catalunya. També
des del meu punt de vista, el seu “atractiu” no es troba en ells mateixos
(existeix ara mateix algun líder carismàtic i indiscutible que, amb les seves premisses
polítiques, aspiri a convertir-se en majoritari? Poden presumir d’algun càrrec
electe atractiu, reeixit i solvent, passat o present? I que a mes no sigui de
dretes?), sinó en el que ells representen: la seva oposició frontal a una
independència de Catalunya, al seu èmfasi únic en que el mes important es
preservar la unitat d’Espanya. A dins de Catalunya, en realitat, les forces
polítiques que els representen semblen capficades en aquest únic tema, que es
“tradueix”, de portes enfora, en una defensa aferrissada de la Constitució.
Que vull dir amb això? Doncs que no es cert que a Catalunya
no es deixin sentir diferents veus i diferents opinions sobre el que s’ha anat
denominant com “el problema català”. Hi ha opinions per a tots els gustos. Però
que ningú s’indigni, sorprengui o intenti negar l’evidència: els (partits) que
s’anomenen a si mateixos “constitucionalistes” son de dretes o molt de dretes.
Al menys, no els he vist secundar vagues generals o participar en
manifestacions contra les retallades (a les quals jo si he anat). Tampoc he
aconseguit que ningú em demostrés que oposant-me al dret d’autodeterminació
aconseguiré que es nacionalitzi la banca, l’avortament lliure i gratuït,
s’aboleixi la monarquia, es garanteixi la desaparició de l’atur, la laïcitat o
la sanitat pública sense llistes d’espera, o es jutgin els crims de la dictadura
(si fos així, segurament m’ho repensaria, però tinc la sensació de que es mes
aviat tot el contrari). Això també s’ha de tenir en compte.
El mes important (I)
El mes important
El 28 de Juny de 2010 el Tribunal
Constitucional va emetre per fi la primera de les seves sentències sobre
l’ajustament a dret del ja “devaluat” i “rebaixat” Estatut d’Autonomia de
Catalunya. No entraré en detalls sobre la sentència i el llarg procés que va
dur fins a la mateixa, però si que diré que a cap país (civilitzat) del mon cap
persona física o jurídica hauria acceptat ser jutjat per un tribunal d’aquelles
característiques i sota aquelles circumstàncies. A la fi i a les postres, les
formes i l’esperit de les lleis i els procediments son tant o mes importants
que la lletra dels mateixos, i va quedar molt clar des de bon començament que
en aquella cas, el que es volia aconseguir era precisament, i a cost del que
fos, una victòria que no s’havia aconseguit amb les votacions democràtiques. A
molts (i a mi mateix) ens va donar la impressió de que el que es pretenia era
(seguint un símil esportiu) “guanyar els despatxos allò que no s’havia pogut
guanyar sobre el terreny de joc”.
Però el que es va aconseguir va anar molt mes
enllà de la lletra de la sentència, i de l’anul·lació, total o parcial d’uns
quants articles de l’Estatut. A aquell estiu això encara no es podia saber,
però l’autèntic efecte de la sentència va consistir en una cosa que només
algunes veus havien deixat anar: una creixent “desafecció” d’una proporció
creixent dels catalans envers no només una classe política que s’havia
“comportat” per sota de les expectatives, sinó envers tot un sistema polític,
tot un estat de coses, de tot l’ordre constitucional, una “roca” contra la que
havia xocat un procés de reforma molt consensuat i que havia seguit totes les
pautes reglamentàries. Després del desconcert va venir la frustració, després
el desencant, i mes endavant, el rebuig frontal a tot allò que no només la
sentència, sinó l’actual Constitució (la de 1978) representava en quan a
autogovern i “encaix” de Catalunya dins de l’Estat espanyol.
He d’afegir que, fins aquella data, jo era un
ferm partidari de la dita Constitució i de fer política dins de la seva llera,
per mes que hi havia coses, con la Monarquia i la absència de cap esment a les
víctimes de la dictadura (entre altres coses) que no m’hi agradaven. Però
encara era de l’opinió de que donades les circumstàncies, aquell text era el
millor al que es podia aspirar tenint en compte les circumstàncies sota les
quals es va redactar.
Després de l’estiu de 2010 tot el sistema
polític, els esquemes i la concepció de la política catalana existents fins
llavors van saltar pels aires, encara que això no va poder ser percebut de
forma immediata, tot i que la manifestació del 10 de Juliol, encapçalada pel
President de la Generalitat, el socialista Josep Montilla, ja apuntava en
aquell sentit (el seu lema, i no ho oblidem, era: “Som una nació: nosaltres
decidim”). Convocaven tots els partits amb representació parlamentària, tret
del PP i Ciutadans.
En important tenir en compte una cosa per a
entendre l’evolució de l’opinió pública catalana: cap partit d’àmbit català (o
les seves “sucursals estatals”) es troba “còmode” amb la gestió del “status
quo” actual, ningú ha donat ple recolzament a la sentència del Tribuna
Constitucional, ningú ha manifestat que la seva estratègia política consisteix
en gestionar la legalitat vigent. Ningú accepta que l’actual “encaix” (per a
anomenar-ho d’alguna forma) de Catalunya dins de l’Estat es el millor possible
i que cal treballar amb ell. Alguns, perquè creuen que hi ha massa autogovern
(pot governar un partit que considera inconstitucional s 187 dels 223 articles
de un text en el que precisament es basa aquest Govern? Pot governar un partit
tan “antisistema”?). Una majoria, perquè creuen que hi ha massa poc.
Res s’ha fet en tres anys i mig per a donar
resposta política a la sentència del Tribunal Constitucional i al desig de mes autogovern.
S’han preferit ignorar totalment el tema, donant-li el tractament d’un
“trastorn passatger”. No resulta sorprenent, per tant, que la opinió pública
catalana hagi evolucionat en aquest temps. També es cert que la mes greu crisi
econòmica de la que es te notícia ha influït, així com les polítiques que s’han
posat en marxa per a solucionar-la (?), i altres factors, però això es
perfectament lògic perquè les persones no tenen interessos únics ni son
“unidireccionals”, i els importa tot el que els “cau” a sobre. El que resulta
sorprenent es que alguns s’indignin o es sorprenguin de que les coses hagin
anat com han anat (em refereixo a l’estat de la opinió pública, i concretament
de la catalana).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)