Cultura dominant (I)

Karl Marx, essencialment, tenia raó. La visió i la interpretació del mon que va fer en el seu moment han esdevingut encertades i premonitòries. La descripció de la societat occidental (la resta del mon es una altra història, fins i tot mes tenebrosa) d’avui dia s’ajusta bàsicament a aquella que ell va predir, fa ja cent cinquanta anys, que s’acabaria conformant, si al capitalisme se li deixava sense fre  amb les ni oposició.

Es podria adduir que no es cert, que termes com “proletariat”, “burgesia” “lluita de classes”, “propietat dels mitjans de producció”, o fins i tot les mateixes classes socials o el mateix capital han deixat de tenir sentit o fins i tot han esdevingut irreconeixibles i inidentificables respecte a com es concebien abans, fruit de la evolució constant d’una societat, que avui dia no te res a veure amb aquella dominada pel “capitalisme manchesterià” en el si de la qual va viure i que va mirar de combatre amb les seves armes de filòsof, historiador, economista i teòric de la revolució.

Es cert. Avui dia, a Occident ja no queda rastre d’aquella societat basada en la producció industrial, on la principal (i pràcticament única) font de riquesa (per a només uns quants) eren les grans fàbriques on treballaven exèrcits de treballadors industrials poc qualificats, que cobraven salaris amb els quals ells i les seves famílies tot just podien sobreviure, sense cap altra perspectiva de futur ni aspiració personal que el que les coses no empitjoressin (perquè les coses podien empitjorar), perquè no tenien cap altra alternativa per a aconseguir ingressos. En aquella societat, la “frontera” entre “capital” i “treball”, “explotadors” i “explotats”, i “burgesia” i “proletariat” era molt clara, nítida, diàfana, inevitable i a mes inesborrable. La tesi central de Marx (i Engels) va consistir en que, amb el sol impuls, dinàmica i condicionaments de la oferta i la demanda, aquella situació no només s’eternitzaria, sinó que aniria a pitjor. A pitjor, des del punt de vista del proletariat, naturalment, perquè, per una banda, la competència entre el capital sempre es feia i es faria a base de reduir els costos laborals, i per altra, el capital tendiria a créixer, a acumular-se, a concentrar-se, a comprar, absorbir o expulsar la competència, a formar monopolis. Alguns dels competidors es veurien obligats a plegar, i el que es quedava com únic vencedor podia imposar les seves condicions tant als consumidors com a la força de treball.

Obro un petit parèntesi. Això es el que ha acabat passant a escala planetària, en el mon de les altes finances, les grans multinacionals, les empreses tecnològiques, les automobilístiques, i també els grans grups industrials, per esmentar uns quants. Hi ha lleis antimonopoli, es cert, i tots els experts, fins i tot els de mes accentuada fe liberal, no es cansen de repetir que els monopolis son una cosa dolenta par a tothom. Malgrat tot, la força del mercat es molt poderosa i contínuament “tiba” cap a aquest extrem. Marx no podria ni tan sols imaginar que les dimensions del Capital es multiplicarien de la forma en que ho han acabat fent, convertint en actors irrellevants els Estats i les fronteres. El que Marx creia que passaria a nivell nacional, ha acabant passant a nivell mundial. I tanco el parèntesi, entre altres coses, perquè aquest no es el tema principal del meu anàlisi.

Tornem-hi a la societat occidental contemporània. A simple vista, sembla ser que aquí les prediccions marxistes no s’han complert. L’argument mes habitual que es fa servir per a demostrar-ho consisteix en que, a data d’avui, el proletariat industrial es actualment una petita minoria numèrica en el conjunt de la societat, que no es representatiu de la mateixa, i que a mes es, de entre tots els assalariats, el que gaudeix de millors condicions de treball, mes nivell de salaris i un mes alt nivell de vida. En un cert sentit, les relacions entre empresaris i treballadors son “modèliques” a aquest sector, on fins i tot, i en molts casos, els treballadors son recompensat amb una part proporcionals dels beneficis de l’empresa. Es cert, en molts casos es així, i per això els treballadors industrials han rebut el nom d’”aristocràcia obrera”. Però s’ha de dir que, per a arribar a aquesta situació, han intervingut molts altres factors que la pura llei d’oferta i demanda, i que des de bon començament, han hagut pressions per part de una de les parts (no fa falta dir quina) per a modificar aquest estat de coses. Pressions que, poc a poc, van donant els seus fruits. Aquí es on toquem, per primer cop, el tema central d’aquest escrit: els arguments mes sòlids que es fan servir a aquesta fase de la dialèctica entre les forces del treball i el capital no son tant la competitivitat, eficiència, “modernitat” o “realitat del mercat”, sinó un de mes profund i difícil de rebatre perquè mai s’enuncia de forma explícita. Paradoxalment, es un terme molt i molt marxista: es denomina “cultura dominant”.