Cultura dominant (II)

Marx va definir un concepte interesantíssim i que ha demostrat tenir una durada, o recorregut, interminable i que possiblement es la par que millor ha sobreviscut del seu sistema filosòfic. Marx va parlar de la “superestructura”, que es tot allò que es construeix o basteix sobre la “infraestructura”, o el sistema econòmic, o les “relacions de producció”. Marx va defensar que la societat, i les dinàmiques que es desenvolupen en el seu si (manifestacions culturals, idees dominants, grups polítics), havia d’estar per força condicionada i determinada pel tipus d’economia de la qual extreia la riquesa, o els mitjans de vida. El fervent, i brillantíssim seguidor de Marx Antonio Gramsci, dos generacions posteriors a Marx, va aprofundir en aquest anàlisi i va introduir el concepte del que tracta aquest text. Segons Gramsci (i Marx) una, o “la” “Cultura Dominant” (o hegemònica) era una cosa (aparentment) tan senzilla com “la cultura de la classe dominant”. Però, precisament pel fet de ser “dominant”, no sembla la cultura de només una part de la societat, sinó de tota la societat: entre les seves principals característiques es troba el fet de que no sembla “imposada”, sinó mes aviat “consensuada”, una mena de “comú denominador”, un “punt de trobada”, la “base de la convivència”, i els seus fonaments semblen sòlids, i arrelats en els resultats, el temps i encara mes, en el sentit comú. “El millor del mons possibles”, o “l’únic sistema possible” son qualificatius característics (referits a ella mateixa) de tota cultura dominant. No es d’estranyar, ja que la classe dominant ho es perquè controla els governs, les institucions i els aparells estatals, i pot controlar (no absolutament, però si força) el que es publica, imprimeix o s’ensenya. Pot ser discutida i criticada, i fins i tot reformada parcialment, i també mutar en el temps, però els seus trets bàsics seguiran sent els mateixos. Naturalment, no n’hi ha prou amb la propaganda, la censura o la intoxicació. Per a que una cultura dominant sigui tal, ha de poder mostrar resultats, proves, evidències tangibles de que “funciona” o que al menys pot arribar a funcionar. Ha d’haver una suficient “massa social” que hi “cregui”, que s’hi senti a gust, o que consideri que hi te lloc, que hi ha futur per ella, que hi ha un camí que la pot portar a l’èxit o al benestar. Que com a mínim, sigui un marc o punt de partida del qual, amb les oportunes reformes i reorientacions, es pugui arribar a un estatus molt mes proper al que seria una situació ideal. La “cultura dominant” es el principal instrument de poder, defensa i dominació per part de la classe dominant, mes enllà d’altres mes “visibles” i materials com les lleis, constitucions, la policia o els cossos armats. Es un sistema d’”anticossos” que el propi sistema crea davant els que pretenen qüestionar-lo d’arrel. Mentre la cultura dominant ho sigui, no serà possible cap canvi en profunditat, cap “trencament”, cap revolució.

Tornem un altre cop a la realitat. La societat de la segona dècada del segle XXI no te gran cosa a veure amb la societat sobre la que van escriure Marx i Gramsci. Al menys, pel que es refereix als seus aspectes externs. Han passat dues Guerres Mundials, ha sorgit i ha desaparegut la Unió Soviètica, el sufragi universal es una realitat, com també ho ha estat l’expansió del dret a l’educació, el volum i el paper de l’aparell estatal i supraestatal en la societat i l’economia han crescut moltíssim, l’abandonament del patró or ha fet que la massa monetària global s’expandeixi fins gairebé l’infinit, “accelerant” els ritmes i cicles de l’economia, la globalització es una altra realitat, com ho son les migracions i moviments de població o la evidència de que els recursos naturals son finits i que el planeta el vulnerable, la tecnologia ha evolucionat a un ritme cada cop mes accelerat i es un actor econòmic mes, han hagut tota mena de crisis i “booms” econòmics, s’ha aprés (en alguns casos) d’ells, els usos i costums socials, econòmics i polítics han fet que estiguin vivint a un altre planeta... Alguns d’aquests fets realitats han estat conseqüència de la pura evolució de la societat, però la majoria han estat productes, per una banda, del caràcter bàsicament inestable i ciclotímic de l’economia del mercat, i d’altres han estat degut a lluites i desafiaments als paradigmes de la “cultura dominant” de cada moment. Es pot dir que la dita “cultura dominant” ha anat evolucionant a base de cops, desfetes dialèctiques (i en alguns casos, físiques), adaptacions i instint de supervivència. Simplificant molt, però sense mancar a la realitat, es pot dir que la principal “mutació” o “gir” que ha fet la “cultura dominant” respecte al “capitalisme manchesterià” ha estat passar de contemplar la classe treballadora de ser un simple “factor de producció”, un “capítol de despesa” (i també una font de maldecaps i problemes), a ser “consumidors” i “clients”, imprescindibles, com a col·lectiu, pel funcionament de l’economia des de la banda de la demanda. Tot i que no de bon grau, sinó a base de “bufetades” i “evidències”, el capital va acabar entenent que pagar uns bons sous (i unes bones assegurances mèdiques, d’atur i de jubilació, i unes vacances pagades) no eren només una despesa assumible, sinó que incrementava el mercat potencials pels seus productes. En aquest sentit, es pot dir que la llei de l’oferta i la demanda s’ha “democratitzat”. O que s’ha signat un nou pacte social, s’ha reformulat la relació entre capital i treball.