Cultura dominant (IX)

En canvi, tots els Estats d’Occident necessiten del Gran Capital, necessiten de les seves (grans) inversions, necessiten que hi segueixi operant normalment, que es senti còmode, que vegi que els seus negocis son rendibles, no es poden permetre el luxe de que l’activitat econòmica disminueixi, o es desplaci a una altra banda. Els governs li “mengen de la ma” al Gran Capital.

Que potser estic exagerant, o m’estic inventant, tota aquesta història? Que sembla una pel.lícula de Hollywood, amb els seus plans de dominació globals i un “directori” que governa el mon d’amagat, des de algun refugi secret? No se si hi ha cap “directori”, ni cap “refugi”, però no hi ha res de secret. El Gran Capital no s’amaga, no es a la clandestinitat, opera obertament. Però qui son, llavors? Qualsevol revelació o escàndol sobre comptes amagats a qualsevol paradís fiscal treu a la llum uns quants noms, tot i que aquests son de les “rengleres inferiors”. Mes interessant es veure en nòmina (es una forma de parlar) de qui entren a treballar els personatges públics (Caps de Govern, Ministres d’Economia, Presidents de Bancs Centrals) quan deixen els seus càrrecs. Es la forma que te el Gran Capital de pagar-li els serveis i favors. La dada de qui es troba al darrera de les organitzacions que els donen feina es una informació que els mitjans “respectables” proporcionen no sense reticències, però es pot arribar a esbrinar sense masses dificultats.

I la via reformista, la tan esbombada, socialdemocràcia, la combinació de lliure mercat i justícia social? Impossible, tal com exposaré a continuació.

Cada dia que passa, el volum dels diners que es troben a les butxaques o a l’abast de la “gent corrent”, entre els quals es troben per igual els assalariats i els petits i mitjans empresaris cada cop es mes reduït. Ara per ara, ja no es suficient per a fer funcionar l’economia (això inclou reduir l’atur), ni a mantenir les finances de l’estat (això inclou reduir el dèficit) perquè la seva rendibilitat, la seva productivitat, i la seva fiscalitat ja es troba al límit. Els diners de debò es troben a una banda, i només per la pròpia voluntat d’aquests “grans diners”, fan o no acte de presència. I en quines condicions? Només en les mes favorables. Si resulta que els beneficis de la inversió o negoci que tenen al cap seran gravats per una taxa impositiva equiparable a la que paga la “gent corrent”, senzillament, no els interessa. S’estimen anar a cercar negoci a un altre indret. I no els mancaran altres oportunitats perquè sempre hi haurà algú que estigui encara mes desesperat per a captar inversió multimilionària al preu que sigui.

Ara be, en una de les poques coses en les que estic d’acord amb els socialdemòcrates (al menys, amb alguns), es que per a que hi hagi justícia social, l’Estat ha de gastar molt diners. Gastar-los amb seny, no en qualsevol cosa (no pas en incrementar el nombre de divisions blindades, vull dir), però gastar-los. El lliure mercat no proporcionarà justícia social mai per si sol, per no parlar de cohesió social. Amb el lliure mercat mai deixarà d’existir el “furgó de cua”. Encara que el lliure marcat aconsegueixi eliminar l’atur, sempre serà a costa dels assalariats i petits empresaris: el seu “model” es que aquells que ara gaudeixen de les millors condicions entre els assalariats es “sacrifiquin” per a que el total de la massa salarial, sense créixer, “es reparteixi” entre tothom. De fet, un dels “somnis” (que va per bon camí) de la “cultura dominant” es que hi hagi, al si dels assalariats, una mena de “lluita de classes” interna (“a petita escala”), en la qual el “furgó de cua” s’enfronti amb l’”aristocràcia obrera”... i els guanyi (acabant amb els seus “privilegis”)! I si l’Estat no gasta diners, no podrà contrarestar, ni tan sols matissar, aquest model de societat (pura “llei de la jungla”) que defineix el lliure mercat, no tindrà autèntic poder, no podrà canviar res important, només aspectes superficials i secundaris. No podrà fer socialdemocràcia. No podrà transformar la societat en un sentit progressista. Sempre estarà sotmès a les “tempestes”, “marejols” i “tsunamis” que provoquen (sempre) agents econòmics fora del seu control (i de tot control), i contra les conseqüències dels quals no podrà protegir als seus ciutadans. Només l’Estat (si es decideix, i disposa de recursos) te força suficient per arribar suficientment lluny per a provocar autèntics canvis en tots els terrenys en els que s’ho proposi, i en una direcció que estigui sota el control dels representats de la voluntat popular, i no pas de forces alienes a aquesta: igualtat, solidaritat, polítiques de gènere, protecció ambiental, garantia de la qualitat de vida, model socioeconòmic.