Altres àmbits
on la iniciativa privada està intervenint creixentment en els últims temps son
les pensions, la sanitat i la educació. Els temps encara no estan prou “madurs”
(al menys, no a tot arreu) com per a proclamar obertament que aquests tres
casos de prestacions socials també son terreny per a fer negoci i per tant,
haurien d’estar en mans privades. Els governs (al menys, els europeus) encara
no s’atreveixen a donar aquest pas perquè darrera hi ha una llarga “tradició”
de gestió pública i una liberalització “salvatge” podria tenir conseqüències
imprevisibles, en el sentit de que el funcionament d’aquests mercats podria
resultar poc plàcid (m’estic referint a vagues, mobilitzacions i protestes) i
per tant, poc propici per a que sigui realment un bon negoci. Els sindicats, encara
forts a l’administració pública (al menys, a Europa), encara representen un dur
obstacle. Però el canvi està en camí. La “cultura dominant” ja ha incorporat el
“principi” de que si un vol rebre educació de qualitat, i estalviar-se les
llistes d’espera, o cobrar una pensió decent el dia que plegui de treballar, ha
de deixar de confiar exclusivament en l’Estat.
Però tot això,
sent greu, alarmant i inacceptable, no es encara el pitjor. La “cultura
dominant” te corol·laris encara mes punyents. Comencem amb un exemple. Agafem
una notícia econòmica en la que es parli d’una inversió o negoci de magnitud
mitjana o una mica gran (evidentment, no son les úniques activitats econòmiques
que existeixen, però tampoc vull parlar de qualsevol activitat econòmica, de de
qualsevol agent econòmic). Invariablement, i a qualsevol mitjà de comunicació,
i de qualsevol tendència (no hi ha mitjans que no comparteixin la “cultura
dominat” que tinguin un mínim ressò, ja ho he dit abans). No importa la natura
d’aquesta inversió. Sempre es destaquen dues xifres: el nombre de llocs de
treball que es creen, i l’impacte econòmic (o be, els diners totals invertits).
Son les dades positives, la cara amable de la noticia, les dades que els
protagonistes volen que es facin públiques. I ningú pot negar que crear llocs
de treball i impulsar l’activitat econòmica a base de inversions es bo per a
tothom (absolutament per a tothom). Però tots tenim prou anys per a saber que
el mon no es només com ens el volen presentar els departaments de relacions
públiques. I es que precisament el mes interesant d’aquest tipus de noticies serà
que ens constarà mes d’esbrinar, fins a l’extrem de que, de fet, pels ciutadans
de a peu, no hi haurà mes informació.
No m’estic
referint a poder conèixer l’origen dels diners que s’inverteixen, ni qui es qui
realment pren les decisions importants en última instància, ni la llista
(segurament no massa llarga) dels beneficiaris de la inversió, o la seva
història com a inversors. Son coses que qualsevol milionari amb mig dit de
front sap com amagar o fer que no es facin públiques, ni ara, ni mai. El dret a
la intimitat i a la no exposició excessiva al públic es sagrat, fins i tot per
a aquells que tenen coses que amagar, o que tindrien molt a perdre per un excés
de publicitat. El mon dels negocis es una jungla, on tot s’hi val, i on les
errades es paguen cares.
Ni tan sols
estic exigint una cosa tan obvia com fer un mínim contrast entre la morterada
de milions que algú (renuncio a saber qui) guanyarà, i els sous que es pagaran
als afortunats que deixaran les rengleres de l’atur, ni saber quants d’aquests
contractes tindran una durada mínimament decent, ni si compleixen la llei o els
convenis establerts. Deixem-ho així. S’han creats llocs de treball i ens quedem
amb aquesta lectura.
No. El que jo
pretenc (i no crec que ho aconsegueixi) es que algú em demostri una cosa
aparentment tan senzilla com que a tots els actors econòmics que intervenen a
aquesta inversió se’ls està aplicant la llei de la mateixa forma i amb el
mateix rigor (la mateixa llei, vaja). Res mes. Davant d’una inversió milionària
m’interessa, i molt, mes que qualsevol altra cosa, saber si els enormes
beneficis que sense dubte obtindran els inversors tributaran el que correspon
(i a on), de la mateixa forma que els salaris que cobraran els beneficiaris
dels llocs de treball estaran subjectes al tipus corresponent de l’Impost sobre
la Renda (un impost que es paga a tot Occident). I ja, posats a demanar,
m’agradaria saber quin ha estat el benefici en relació amb la inversió
realitzada (per a tenir una idea de quan tocaria pagar en impostos), però se
que saber això (pel simples mortals) es pràcticament impossible. Però si que
vull saber, vull estar segur de que les finances públiques també es beneficien amb
guanys que genera el mercat. A mi no em convenç el principi liberal de que tot
guany resulta beneficiós, directa o indirectament, per a tothom.
Com em considero a mi
mateix força radical, exigiria que el tipus tributari sigui igual per a totes
les rendes, les del treball i les del capital (d’acord amb les estadístiques, també
oficials, del que es paga de mitjana en concepte d’Impost sobre la Renda, els
inversors son mes pobres que les rates, molt mes que els seus empleats), però,
de moment, em conformo amb saber que el capital paga uns impostos que no siguin
irrisoris o simbòlics, i que en cada inversió digna d’aquest nom, no culmina,
invariablement, i gràcies a un bon treball d’enginyeria fiscal, comptable i
financera, i un bon us d’una legislació ja molt favorable (o la possibilitat
d’ignorar-la), un cop i un altre, i sempre, sempre, sempre, en evasió fiscal a
costa de l’erari públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada