Cultura dominant (XII)

Per desgràcia, tot plegat es molt complicat. M’agradaria poder ser optimista, però per desgràcia el mon en el que vivim es com es i no admet ser modificat amb facilitat, i encara menys en un assumpte de caràcter tan estructural com aquest. Així que acabaré aquest escrit deixant anar una pinzellada pessimista.

Diguem que hi hagués un cert consens de que cal fer una cosa semblant a la que proposo (potser no exactament igual, però si en aquest sentit). No es cert que encara existeix el poder de la democràcia, el poder dels vots? No podem fer servir els procediment establerts per a emprendre aquestes reformes? No es cert que tot es possible, absolutament tot, si s’assoleix el consens i la majoria suficients? Si, teòricament seria possible. Però vull mostrar com es de poderosa la “cultura dominant” actual, i com de difícil es intentar canviar la dinàmica econòmica contemporània. Vull tirar d’un fil, vull mostrar només una petita faceta de l’estat actual del mon del capital, i com es de difícil de combatre els efectes (perniciosos) que te sobre la vida quotidiana, i la política i economia global.

M’estic referint a la manca d’harmonització fiscal entre els països o entitats sobiranes que, malgrat això, permeten entre ells la lliure circulació de capitals, bens i serveis (no tant les persones, però això es un altre tema). als paradisos fiscals. Un cas extrem son els “paradisos fiscals” que hi ha al si de la mateixa Unió Europea. Això “trenca” fins i tot les mateixes regles del joc de la lliure competència, ja que permet als membres de la Unió Europea establir condicions “a mida” per a atraure les inversions, i permetent al Gran Capital “defugir” d’aquells indrets on els impostos son mes grans (per a ells). Això te com a efecte “pervers” el que cap país, com ja he dit abans, es plantegi gravar-ho seriosament. També hi ha els “paradisos fiscals” de fora de la Unió Europea (i no massa lluny: Suïssa, Gibraltar, San Marino, Liechtenstein), on posar-se a estalvi en cas d’alguna dificultat, per a tornar quan les circumstàncies siguin mes propicies. Així funciona el mon en l’actualitat. Per la majoria dels mortals, les portes d’aquests paradisos estan tancades a pany i forrellat, i d’això ja s’encarreguen, a partís iguals, els paradisos mateixos, i els països dels quals son ciutadans aquests mortals. Be per a aquests clients i be pels paradisos fiscals, però malament pels països dels quals son ciutadans aquests clients (i per la majoria dels seus ciutadans). Aquí tenim un exemple pràctic sobre com el Gran Capital evadeix impostos, un bon exemple de frontera entre classes, un exemple de la diferència de tracte existent entre privilegiats i no privilegiats.

Es pot canviar aquesta situació? Es pot obligar als evasors a fer front a totes les seves obligacions fiscals? A totes, a totes, segurament, no. A la majoria, si, però molt difícilment, i només després de molts esforços. Simplificant, i exagerant una mica (però això no pretén ser un tractat d’economia), a continuació exposo la via que s’hauria de seguir per a aconseguir-ho, respectant els procediments i legalitat vigents.

Per començar, s’ha de dir que, teòricament, es pot aprovar una llei que prohibeixi a empreses que tingui una part del seu capital a un paradís fiscal vendre els seus productes o oferir els seus serveis a aquell país. Un cop dur al “principi fonamental” de la “cultura dominant”. No seria fàcil, segurament caldria una majoria al Parlament que no depengués de cap dels partits “del sistema” actuals. Molt probablement, aquesta mida per si sola esdevindria paper mullat perquè alguna institució de la Unió Europea la invalidaria perquè contravindria un bon grapat de directives comunitàries sobre la lliure circulació de capitals. I encara que no fos així, el Gran Capital senzillament miraria de trobar qualsevol altre país de la Unió Europea (i el trobaria) per a evadir els impostos que li estem intentant fer pagar. Be, davant d’aquesta situació, o traiem el nostre país de la Unió Europea (la qual cosa ja considero que seria no només ineficaç, sinó contraproduent pel nostre objectiu), o be aconseguim que la nostra llei s’aprovi a nivell europeu. Com que es una llei que contradiu un Tractat Europeu, caldria convèncer a la resta dels països que s’hi sumin, o be permetre que alguns quedin exclosos. Això últim, trauria la majoria de l’eficàcia de la nostra llei. Pot aconseguir el nostre “partit anti-evasors fiscals” el govern de tots, o gairebé tots, els països de la Unió Europea (ara, amb la Gran Bretanya fora, es mes fàcil, hi ha un país menys)? Es pot aconseguir, però sense dubte que no seria fàcil. Be, en el cas (extremadament hipotètic) de que s’aconsegueixi, les empreses europees ja no podrien fer “enginyeria fiscal” amb els paradisos fiscals, però el mon no s’acaba a la Unió Europea. Hi ha moltes empreses de fora d’Europa que fan negocis al nostre continent, i segurament les seves legislacions permeten treballar amb paradisos fiscals. I sense oblidar el cas de la Gran Bretanya, que seguirà per la seva banda. Hi ha tractats econòmics signats entre la Unió europea i molts països del mon, tractats que caldrà revisar per a barrar el pas a la circulació de capital cap a, i des de, els paradisos fiscals. Es pot aconseguir? Sense dubte que si, però no pas fàcilment.